@jlregojo

Mi foto
@jlregojo (Twitter/Instagram) - https://www.facebook.com/joseluis.regojo (FACEBOOK)
Mostrando entradas con la etiqueta menorca. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta menorca. Mostrar todas las entradas

jueves, 20 de julio de 2023

Jornada de reflexión - Jornada de reflexió



Ante la inminente jornada de votación que está a la vuelta de la esquina, solo quiero recordarte las dos reflexiones que he hecho desde este blog, tanto para la jornada electoral municipal/autonómica, como para las generales. Espero que te ayuden a decidir tu voto.

--

Davant la imminent jornada de votació que està molt a la vora, només vull recordar-te les dues reflexions que he fet des d'aquest blog, tant per a la jornada electoral municipal/autonòmica, com per a les generals. Espero que t'ajudin a decidir el teu vot.

La primera la escribí desde Tenerife:

28-M: el océano también vota.


La segona la vaig escriure des de Menorca i va ser publicada al Diari de Menorca el 13 de juliol:




lunes, 21 de noviembre de 2022

Curiositats al voltant de l’alvocat

 


Article publicat al Diari de Menorca el 13 de novembre del 2022



Al gener de l'any passat, una columna d'opinió de José Cabezas publicada per aquest diari, ens deia, “Sabemos también que cualquiera con un móvil y acceso a Internet se puede autodenominar influencer, y enseñarnos fotos muy cuquis de sus desayunos invitándonos a comer aguacate cada mañana porque es muy sano. Si supieran que los más de 15.000 millones que mueve la industria del aguacate están en manos de los cárteles mejicanos que antes movían la cocaína, igual sus fotos ya no lucirían tan cuquis”.

Vaig investigar una mica més el tema dels alvocats arran d'aquest escrit, la qual cosa em va portar a esbrinar que els primers arbres, allà pel segle XVI, van créixer al Jardí Botànic de Orotava, a Tenerife, amb exemplars procedents de Veneçuela, i d'aquí van seguir fins a Europa. En l'actualitat, l'alvocat s'ha convertit en el producte agrícola amb major creixement a les illes Canàries, duplicant en 10 anys la seva superfície conreada, marcant un augment de la producció, que ha passat de 1,7 milions de quilos en 2012 a més de 4,29 en 2020. El seu cultiu s'està expandint fora dels límits de les Valls de Güímar i de La Orotava, existint plantacions regulars en la gairebé totalitat dels municipis costaners de l'illa de Tenerife. Les varietats d'alvocat majoritàries que se sembren són Hass, i en menor mesura, Fuerte, segons el Cabildo de Tenerife.

Si donem un cop d'ull al passat, començarem pel naixement, a mitjan segle XVII, del corsari, explorador i naturalista anglès William Dampier (1652-1715), conegut com "El Gran Filibuster", "El Rei de la Mar" o “El Pirata Científic”. Aquest últim sobrenom li ho va guanyar perquè, entre abordatge i abordatge dels vaixells espanyols, aprofitava per a estudiar ciències naturals i geografia del continent americà.

L'última setmana d'abril de 1685, va arribar a una illa de la badia de Panamà on va prendre nota de les espècies d'arbres locals. Aquí va descriure el que més tard va etiquetar com "Avogato Pear-tree", una fruita de la família del llorer. Curiosament, entre les seves anotacions figura una preparació nativa feta de moldre junts alvocats, sucre i suc de llima: el guacamole.

Tot un personatge, les observacions i anotacions del qual, recopilades per ell mateix en diversos llibres, entre els quals es troba Un nuevo viaje alrededor del mundo i Un viaje a Nueva Holanda, van ajudar a Charles Darwin i a Alexander von Humboldt a desenvolupar les seves teories. La seva vida va influir en els escrits d'autors de talla universal com Jonathan Swift (Els viatges de Gulliver, el protagonista dels quals cita diverses vegades al seu cosí Dampier), Gabriel García Márquez, que va visitar Menorca l’any 1987, (en el relat El último viaje del buque fantasma i el llibre El otoño del Patriarca), Samuel Taylor Coleridge (en el seu poema "La balada del vell mariner”), el corsari John Cook (capità del Bachelor’s Delight), i un llarg etcètera.

Tal com hem esmentat amb anterioritat, una de les varietats conreades a Canàries és l'alvocat Fuerte. Al marge de la seva gran qualitat, destaca la seva elevada resistència al fred. El que es va descobrir, per casualitat, després d'una severa gelada a Califòrnia durant l'any 1913, quedant per a la posteritat com el “Congelament del 13”. En aquell moment, es van morir la pràctica totalitat dels arbres d'alvocat empeltats, excepte aquesta varietat, d'aquí ve que va rebre el nom en espanyol de “Fuerte”. Aquesta espècie va ser la més popular a Amèrica fins a la dècada dels anys 1940. A partir de llavors, la varietat majoritària va passar a ser la Hass.

L'alvocat Hass porta el nom de Rudolph Hass, un carter, originari de Milwaukee, que vivia en La Habra, Califòrnia. A la fi de la dècada de 1920, Hass es va assabentar que podia guanyar diners conreant alvocats, així que va decidir demanar un préstec a la seva germana Ida. Amb els diners, va comprar un petit hort de la principal varietat comercial d'alvocat, el Fuerte, amb algunes altres varietats. D'una d'aquestes llavors va créixer un arbre que va rebutjar les branques de la varietat Fuerte que Hass volia empeltar en ell. Ho va intentar de nou amb un altre. També va fracassar. Rudolph va abandonar l'experiment i els va deixar que creixessin per lliure.

Es diu que Hass estava a punt de tallar aquests arbres, no obstant això, va decidir no fer-ho quan els seus fills li van dir que els fruits que donaven eren els seus favorits. A mesura que l'arbre creixia i produïa més fruita de la que la família podia consumir, Hass va portar alguns exemplars als seus companys de feina a l'oficina de correus de Pasadena. Els van agradar i li van preguntar si podien comprar-li més. Els seus alvocats van ser un èxit, i en 1935 Hass va patentar l'arbre, la primera patent atorgada a una planta arbòria als Estats Units d'Amèrica del Nord, (la número 139). Per a la seva mala fortuna, la majoria dels productors, en lloc de comprar el seu arbre, van evadir la seva patent i fins i tot sent una pràctica il·legal, van empeltar directament els seus esqueixos ells mateixos. Rudolph Hass va continuar treballant com a carter fins que va morir d'un atac al cor mesos després de complir seixanta anys.


sábado, 30 de julio de 2022

Abraçar arbres: el millor llegat per a futures generacions

 


Article publicat el 10 de juny de 2022





Va ser un 6 de setembre de 2016 al voltant de les 02:00 h de la matinada quan uns nens, jugant amb petards a Punta Grossa (s’Arenal d’en Castell, Es Mercadal), van originar un dels incendis més grans que es recorden a Menorca. Va provocar el desallotjament de més de 600 persones i les flames es van apropar perillosament a altres nuclis urbanitzats, com cala Molí, Na Macaret i Addaia. Encara es recorda aquella jornada llarga i desoladora, així com l’olor i cendra que ens van acompanyar durant molts dies.

Abans de l’incendi, jo, veí de Na Macaret, acostumava a passejar pels voltants acompanyat per pins i ullastres. De fet, davant de casa teníem un gran pi que era un més de la família. Va servir de gronxador pels petits, de para-sol en ple estiu, ens deixava penjar una hamaca de les seves branques per dormir les migdiades, i feia de saló menjador estiuenc sota el qual compartíem dinar amb les formigues, vespes i ocells del voltant. També, en moments de tristor o enuig, ens refugiàvem sota les seves branques i xerràvem amb ell. Si havíem de marxar molts dies, no faltava mai una abraçada de comiat. Fins que es va cremar. Ara, només ens queda la soca calcinada de record, però continua present.

Abraçar arbres’ és una idea de principis dels anys setanta que va néixer amb el moviment ecologista indi Chipko, terme que significa abraçar en hindi. Aquest grup, format bàsicament per dones pobres, camperoles i artesanes majoritàriament, seguidores de Mahatma Gandhi i la resistència no violenta, té com a objectiu defensar el medi rural i natural en el qual viuen. Van saltar a la fama a conseqüència d’una acció que van dur a terme entre l’any 1986 i 1988 a la vall Doon, on les activistes van ser lligades als arbres, abraçant-los, per impedir la seva tala.

Malgrat els orígens reivindicatius que té l’abraçada d’arbres, nosaltres ens hem fixat en un altre aspecte: la seva finalitat sanadora. Allò que per a alguns pot semblar una ximpleria, compartir vida i temps amb un arbre, sembla que es va revertint de mica en mica. La societat, malgrat les notícies que els mitjans de comunicació trien publicar, va a millor. La medicina és un exemple. Un nombre important de les malalties d’avui en dia són d’origen psicosomàtic, segons diversos estudis mèdics. L'estrès ens provoca un mal funcionament del sistema nerviós neurovegetatiu i necessitem el contacte amb la natura per recuperar el nostre estat de salut i equilibri emocional. Necessitem un viatge sanatori sensorial, que els arbres ens ajuden a portar a terme de forma altruista.

En abraçar un arbre ens tornem a integrar amb la mare naturalesa i recuperem les nostres arrels com a part activa del planeta Terra, aprenem a escoltar el silenci del bosc i a comunicar-nos amb el nostre entorn proper, si som capaços de mantenir una respiració relaxada que vagi al ritme de la respiració interior de l’arbre, a banda d’ignorar i silenciar el mòbil. Hem d’intentar sentir les diferents textures d’escorça amb les palmes de les mans i olorar l’aroma dels diferents boscos, així com parlar tranquil·lament amb l’arbre; sap escoltar, no ho dubteu. Si ens fixem, quan mirem cap a la seva copa mentre l’acaronem amb la galta, veurem com es comunica amb els altres arbres a través de les puntes de les seves fulles, i, per sota, a través de les seves arrels. L’arbre connecta terra i cel, de les arrels més profundes a les fulles més altes que cerquen la llum. Si som capaços de mantenir aquesta actitud, aconseguirem disminuir l'estrès i la tensió muscular, haurem alliberat emocions i calmat l’ansietat que portem del dia a dia. 

Avui en dia, abraçar arbres també és important perquè, després d’haver-nos acostumat a mantenir una distància de dos metres amb les altres persones quan sortim de casa, per culpa de la Covid-19, necessitem tornar a aprendre a fer abraçades sense por. Cal complementar les abraçades als arbres amb les abraçades a les persones. Teniu en compte que, fins i tot, Jesús es va retirar a pregar al jardí de Getsemaní rodejat d’arbres i Buda va rebre la il·luminació assegut sota un arbre. Aquí, a Menorca, el GOB també ha potenciat les abraçades a la mar per demanar la protecció del litoral menorquí.

Abans de finalitzar, un consell, no oblideu portar els vostres fills i filles quan aneu a abraçar arbres. Us carregareu tots d’energia positiva i, al mateix temps, promoureu el respecte cap a la naturalesa que serà el millor llegat que podreu deixar a les futures generacions.


©Foto: Concha Catalán




lunes, 25 de julio de 2022

Atenció turistes!! Vigileu la màgia dels ullastres!!


   Article publicat al Es Diari de Menorca el 26 de juliol del 2019





 

        

Fa unes setmanes vaig fer una excursió organitzada pel Parc Natural Educació ambiental Es Grau a ‘la bassa des Armaris’ per conèixer una de les zones més desconegudes del parc amb un alt valor paisatgístic i botànic. Va ser una excursió molt interessant en la que un botànic, especialista en plantes i natura de Menorca, ens va estar donant moltes i molt entretingudes explicacions.


De totes elles, un comentari em va preocupar. Es va referir a les xerrades que normalment fa a les escoles i instituts al voltant de l’illa. Ha comprovat en carn pròpia (no em demaneu percentatges, si us plau) com els fillets i filletes que viuen a Menorca no saben pràcticament res de les tradicions ni del camp menorquí, de la màgia que els envolta. Imagineu-vos els turistes!!

 

Un camp, un camí, una senda que guia tothom a casa seva, a les platges i cales. Però quan caminem per aquests camins, ¿us heu parat a pensar d’on ve la màgia que els envolta? La resposta és difícil per lo senzilla que és: de les barreres d’ullastre de les tanques menorquines.

 

Demà de camí a la platja, pareu davant una tanca: mireu i toqueu la barrera. És pura màgia el que us pot transmetre si ho feu amb convenciment.

 

Qui fa les barreres a les tanques? L’arader, un ofici artesanal i tradicional de Menorca. Moltes vegades aquest ofici s’aprèn per tradició de pares a fills. A més de les barreres, l’arader es dedica a fer balustrades, tabalets, taules, bancs de pagès, mànecs d’eines, escales d’hortalà, ... amb llenya d’ullastre autòctona, la màgica.

 

Les barreres menorquines són portes de llenya d'ullastre que constitueixen un element del patrimoni cultural menorquí, universal. Aquestes barreres han servit per controlar el pas pels portells oberts en els murs de pedra seca que limiten les tanques. També s'utilitzen per protegir l'entrada als camins particulars que porten fins als habitatges rurals. La tradició diu que han de tenir vuit travessers horitzontals i un de diagonal perquè siguin realment màgiques.

 

El procés de fabricació ha estat tradicionalment artesanal amb llenya d'ullastre (Olea Europea L. var. sylvestris) que és una olivera borda o silvestre. És una planta amb gran resistència a la sequera amb una llenya molt dura i resistent, però de creixement lent i retorçat. Aquestes barreres poden arribar fins als vint anys de vida i segles de coneixement compartit a través de les seves arrels.

 

Si us hi fixeu, quan les toqueu (si pot ser amb els vostres fillets i filletes), les barreres tenen una màgia i un estil ben propi i no n'hi ha dues d'iguals. La llenya que esteu tocant va néixer en un bosc màgic (tots els boscos ho són), el llenyataire va seleccionar els rebrots de cada ullastre i en separà aquells pals que, més o menys torts, va utilitzar per a la fabricació de la barrera que esteu tocant. Més tard, al magatzem va deixar la llenya assecar prop d'un any. Per cada barrera ha seleccionat una a una les peces més convenients. Amb el seu saber fer, l’arader, acarona la llenya, la serra i l’emmetxa, transformant un munt de llenya en la barrera de fusta màgica que esteu tocant.

 

El ferrer, un altre artesà, remata la feina bastint les barreres amb les corresponents armelles, barretes i pastellares tradicionals amb un cul d'ampolla per fer de frontissa.


Per últim, sabeu que l’eix sobre del qual descansa la barrera i es mouen les portes es diu polleguera?

 

O sigui que quan algú us tregui de polleguera ja sabeu que us està traient del vostre centre o estat natural. Pura màgia!




viernes, 17 de junio de 2022

Fascismo de baja intensidad

Artículo publicado en Es Diari de Menorca el 5 de agosto de 2020



La semana pasada entré en una de las muchas páginas de Facebook que hablan de la belleza de Menorca y en uno de los comentarios ensalzando una de nuestras playas apareció un comentario basura o ‘spam’. El típico comentario que ofrece ofertas de empleo engañosas o falsas para que les entregues datos personales o dinero. El perfil de la foto era el de una mujer rubia, aunque el nombre sonaba ‘africano’.

Algunos lectores comentaron lo inapropiado de ese comentario a la foto de la playa menorquina de forma correcta, incluso yo la denuncié a la administración de la página. De todos los comentarios me sorprendió uno que se refería a la autora del texto como ‘esa chusma que podría irse a su tierra’. No me gustó que por un o una timadora, se tratase de ‘chusma’ a todo el colectivo de las personas migrantes que muchas vienen huyendo de sus países en busca de una mejor vida o simplemente para sobrevivir.

Le comenté mi desagrado y destaqué el tinte xenófobo de su comentario. Ahí parece que abrí la caja de los truenos y empezó a meterse conmigo. Me comentó que en esos foros no se habla de política, otra persona intervino acusándome de que yo no habría dicho lo mismo si se hubiera referido a Pujol y a su familia como chusma. Nunca entendí a qué venía la referencia a esa familia de delincuentes. Entonces, ese personaje decidió ir a mi perfil de Facebook y encontró una entrada que fue una epifanía para él: «Ya veo como eres —me comentó—» y entonces sacó de mi perfil un artículo breve firmado por la articulista, activista social, y ex policía catalana Sonia Vivas que decía así «Toda mujer maltratada ha oído alguna vez como su pareja la llama ‘puta’ o ‘golfa’. Lo hacen para hacerlas sentir sucias y no respetables. Ayer los toreros hicieron públicamente lo que muchos maltratadores hacen dentro de sus casa para luego sonreír en los bares.»

Este tipo de personas se ha envalentonado desde que muchos medios de comunicación son eco de los voceras del partido del diccionario. Creen que por chillar tienen más razón, creen que pueden insultar o menospreciar a las mujeres o a colectivos por el color de su piel o su orientación sexual. Son unas pocas personas que hacen mucho ruido pero a las que hay que hacer callar y plantarles cara con educación. Eso las descoloca. Son la caspa que hay que sacudirse de encima de los hombros.

Lo que realmente me preocupó de ese rifirrafe en Facebook fue el silencio de los que lo leyeron. Un silencio que me recordó la frase del escritor, filósofo y político irlandés Edmund Burke: Para que triunfe el mal, solo hace falta que la buena gente no reaccione.




martes, 22 de septiembre de 2020

Sota una figuera verda




El xiuxiueig d’un rierol subterrani,

uns ullastres centenaris

i la terra enganxada als seus rizomes ens acompanyen

fins a una figuera verda del camí vell d'Es Migjorn.


Guiats pel rastre groc

seminal de la natura,

trobem el camí

cap al blau de les onades.


Els colors ens enlluernen,

el sol crema la paret seca

que ens escorta pacientment

fins al nostre destí.


Una gavina ens espera a la vora de la mar,

s'enlaira cap a l'infinit

i ens transmet la seva força per volar.

Les barques jeuen amb calma.


Aigua cristal·lina on els mals es curen.

Xops d’espurnes de sal

ens rentem l’ànima

amb humilitat i ballem.



@jlregojo    #RegEye

sábado, 12 de septiembre de 2020

Nit de tramuntana



Nit de tramuntana

a Na Macaret

una remor que sembla eterna.


Un no-silenci creador de somnis,

espurna que encén els versos

mentre el mar s’aixopluga i les papallones passen fred.


Matí ventós i plujós de terra xopa

que renta i mesa pins, ullastres i tamarells,

habitants del món, no del cel.


La pluja del camp m’absorbí

mentre durà

a l’abric de l’alè del teu bes.


L’aire es torna viu i net,

les tanques de color verd

i l’alegria sorgeix del no-res.


Tanco un ull i veig mig món,

cloc els dos,

apareix el món sencer.


Mentre la muntanya neda sobre la ratlla de l’infinit

acompanyada per núvols a punt d’esclatar,

veig córrer el temps.


@jlregojo #RegEye


martes, 8 de septiembre de 2020

Des del talaiot de la vida

 8561779995_487a60a76f

“Menorca. Jaciment arqueològic de Talatí de Dalt. Talaiot” by Pilar Torres is licensed under CC BY-NC-SA 2.0

Des del talaiot veig pedres,
empremtes de vides passades;
camins polsegosos, arbusts, fulles verdes,
i llum entre les branques;
petxines seques soterrades amb secrets inconfesables.

Perdut en aquest miratge,
sento un tro i veig un llamp.
Un malson m’acompanya pel camí
mentre les estrelles cauen
des d’un punt desconegut del firmament
amb una remor sonora de cos extenuat.

Un cercle a l’espera d’un sacrifici,
envoltat per ullastres mil.lenaris.
Sensació de foscor i soledat
provocada per la sequedat
d’aquest indret prehistòric:
un misteri més de l’illa del vent.

A la matinada, uns xipresos em donen la benvinguda
acompanyats per la tramuntana,
m’indiquen el camí que traspassa un alt canyar
cap a la platja de sorra càlida.
Claror i fragrància
que escalfa el fred que em penetra l’ànima.

Talaiot, vigilant de mars
més enllà de l’illa que no he navegat.
Sota aquest cel contundent,
les figueres lliuren el seu fruit
i la llum reflecteix la calor de l’asfalt.

Des del talaiot de la vida
el món és silenci,
el camí és espera,
la mort és solitud i
el desig, un vast horitzó.



@jlregojo  #RegEye

jueves, 27 de agosto de 2020

Los muertos junto a la carretera



 Fotos ©#RegEye


Los muertos junto a la carretera


a G.S. 2020


¿Cómo llegó a morir un Erizo

—completamente rígido y seco—

en un paso de peatones

de una carretera sin salida de Menorca?


En su estrés agónico

expulsó sus blanquecinas púas 

resucitadas en los socarrells

junto al chaparral y la jara.


La cabeza aplastada, 

mostrando los dientes con orgullo, 

vigila desde el asfalto.


Cinco dedos

con uñas largas detrás;

Cinco dedos

con uñas cortas delante

para excavar.


En Gaia,

a un lado de la mesa

el gran Halcón asesinado en Ciutadella

y el Cervato de Halloween 

junto al Coatí

convertido en zurrón para útiles de magia.

En la otra punta, 

la Corza que recibió un disparo

preside 

con el vientre lleno de sangre.

Entrelazados 

por la tela de araña tejida con la sustancia de sus entrañas:

micelio sin fronteras.


La verdad de ayer persiste

sin fronteras temporales ni terrenales.

Venero sus espíritus, 

les pido que nos bendigan:

ojos nocturnos brillantes.


Los muertos junto a la carretera.






#RegEye @jlregojo


viernes, 26 de julio de 2019

Atenció turistes!! Vigileu la màgia dels ullastres!!

Article aparegut al Diari de Menorca el 26 de juliol de 2019.


Atenció turistes!! Vigileu la màgia dels ullastres!!


Fa unes setmanes vaig fer una excursió organitzada pel Parc Natural Educació ambiental Es Grau a ‘la bassa des Armaris’ per conèixer una de les zones més desconegudes del parc amb un alt valor paisatgístic i botànic. Va ser una excursió molt interessant en la que un botànic, especialista en plantes i natura de Menorca, ens va estar donant moltes i molt entretingudes explicacions.

            De totes elles, un comentari em va preocupar. Es va referir a les xerrades que normalment fa a les escoles i instituts al voltant de l’illa. Ha comprovat en carn pròpia (no em demaneu percentatges, si us plau) com els fillets i filletes que viuen a Menorca no saben pràcticament res de les tradicions ni del camp menorquí, de la màgia que els envolta. Imagineu-vos els turistes!!

Un camp, un camí, una senda que guia tothom a casa seva, a les platges i cales. Però quan caminem per aquests camins, ¿us heu parat a pensar d’on ve la màgia que els envolta? La resposta és difícil per lo senzilla que és: de les barreres d’ullastre de les tanques menorquines.

Demà de camí a la platja, pareu davant una tanca: mireu i toqueu la barrera. És pura màgia el que us pot transmetre si ho feu amb convenciment.

Qui fa les barreres a les tanques? L’arader, un ofici artesanal i tradicional de Menorca. Moltes vegades aquest ofici s’aprèn per tradició de pares a fills. A més de les barreres, l’arader es dedica a fer balustrades, tabalets, taules, bancs de pagès, mànecs d’eines, escales d’hortalà, ... amb llenya d’ullastre autòctona, la màgica.

Les barreres menorquines són portes de llenya d'ullastre que constitueixen un element del patrimoni cultural menorquí, universal. Aquestes barreres han servit per controlar el pas pels portells oberts en els murs de pedra seca que limiten les tanques. També s'utilitzen per protegir l'entrada als camins particulars que porten fins als habitatges rurals. La tradició diu que han de tenir vuit travessers horitzontals i un de diagonal perquè siguin realment màgiques.

El procés de fabricació ha estat tradicionalment artesanal amb llenya d'ullastre (Olea Europea L. var. sylvestris) que és una olivera borda o silvestre. És una planta amb gran resistència a la sequera amb una llenya molt dura i resistent, però de creixement lent i retorçat. Aquestes barreres poden arribar fins als vint anys de vida i segles de coneixement compartit a través de les seves arrels.

Si us hi fixeu, quan les toqueu (si pot ser amb els vostres fillets i filletes), les barreres tenen una màgia i un estil ben propi i no n'hi ha dues d'iguals. La llenya que esteu tocant va néixer en un bosc màgic (tots els boscos ho són), el llenyataire va seleccionar els rebrots de cada ullastre i en separà aquells pals que, més o menys torts, va utilitzar per a la fabricació de la barrera que esteu tocant. Més tard, al magatzem va deixar la llenya assecar prop d'un any. Per cada barrera ha seleccionat una a una les peces més convenients. Amb el seu saber fer, l’arader, acarona la llenya, la serra i l’emmetxa, transformant un munt de llenya en la barrera de fusta màgica que esteu tocant.

El ferrer, un altre artesà, remata la feina bastint les barreres amb les corresponents armelles, barretes i pastellares tradicionals amb un cul d'ampolla per fer de frontissa.

Per últim, sabeu que l’eix sobre del qual descansa la barrera i es mouen les portes es diu polleguera?

O sigui que quan algú us tregui de polleguera ja sabeu que us està traient del vostre centre o estat natural. Pura màgia!