(inspirat en un conte de G. García Márquez)
Les gavines descansaven sobre alguna cosa que surava al fons, cap als illots d’Addaia: Na Carabó i Ses Àligues, entre unes boies. Això va estranyar als habitants i banyistes de Na Macaret i es van sorprendre en veure com una cosa insòlita sobresortia entre les ones.
—És una balena morta que sura! —va cridar un noi.
—No, és un tauró, una tintorera! —va dir una nena.
—No teniu ni idea!, és un tronc surant a la deriva —va resoldre el major de tots.
Els nens van deixar de jugar amb la pilota i van començar a idear que la cosa desconeguda fos un vaixell pirata que s'anava acostant. Els comentaris van cessar quan va quedar encallat en la sorra de la petita platja, entre pedres i algues. Es van acostar des del moll, a prudent distància, temerosament, a poc a poc. El més valent va ser, no, la més valenta va ser la noia pèl-roja. Ella va ser la primera que es va aproximar, va baixar fins a la sorra i li va apartar la massa de posidònia que li cobria la cara, i només llavors va descobrir que era una persona ofegada. Els petits van anar corrent a les cases de l’interior per a donar la veu d'alarma. A partir d'aquest moment, els homes de les cases al voltant del petit moll es van atrevir a acostar-se i treure el cadàver de l'aigua, el van carregar fins al costat del banc de fusta, allà on hi havia Can Nando. Van advertir que pesava molt més del normal. Entre ells, comentaren que tal vegada estava inflat per l'aigua, ja que semblava haver estat massa temps surant a la deriva. Van apartar els caiacs i les bicicletes aparcades pel voltant per a deixar el cos a terra, va ser aquí quan es van adonar que era gran i negre.
—Sabeu que els negres creixen després de la mort? —va comentar el coix del poble.
Ningú va contestar. No coneixien l’ofegat, no era de Na Macaret ni dels voltants.
—No pot ser d’aquesta zona, no hi ha negres per aquí —va comentar el propietari del restaurant, fregant-se les mans mentre pensava en el negoci que faria amb els curiosos que vindrien d’altres zones de l’illa—. Cridaré a la gent d’es Diari de Menorca perquè vinguin els primers.
El cos tenia una negror especial i quelcom desconcertant; al mateix temps, hi havia alguna cosa de recognoscible en aquesta cara. Sí, els seus trets recordaven a algú, però era impossible saber-ho. No hi havia negres en aquestes latituds. Com no sabien què fer amb el cos, el van portar fins a unes pistes de tenis abandonades. Aquella nit els homes van decidir esbrinar si faltava algú a les urbanitzacions properes; les dones, encapçalades per la pèl-roja, es van quedar vetllant l'ofegat a les pistes de tenis. Li van llevar la posidònia que li cobria el cos, li van raspallar el cabell, li van treure les restes de roba que encara li quedaven, i van descobrir que portava la mort amb dignitat, encara que amb taques clares i fosques per tota la pell. Tenia un rostre ben maco que traspuava tranquil·litat, com si s'hagués abraçat a l'assossec de la mort més humida i dolça. Uns braços enormes, tant, que podria abraçar-les a totes elles alhora. Tot el cos del difunt era viril, gran i exsudava una aurèola de luxúria. Només faltava treure-li el drap que feia de tapall o tapaculs. Es van mirar amb picardia i la pèl-roja es va aprestar a reclamar el seu dret per haver demostrat ser la més valenta de totes les persones al voltant del moll. Així ho va fer. El que allí va aparèixer no era negre i tenia una envergadura que les va deixar atònites, ho estaven veient i no els hi cabia en la imaginació. Es va apropar un veí a recuperar el gos que havia entrat corrent a les pistes de tenis i, com amb un reflex instantani, les tovalloles de platja i pareos que tenien diverses veïnes van tapar la imatge que avergonyiria als homes del poble. Sorpreses per la seva proporció o desproporció i el seu color o no color, les dones van decidir llavors apedaçar-li una mica de roba perquè pogués tenir un funeral respectable. Les més velles cosien uns pareos per vestir-lo, i les més joves miraven el mòbil i es feien selfies. Totes estaven assegudes enfront del cadàver, el miraven entre puntada i selfie amb picardia.
—Per què té això de color negre? —va preguntar una de les més joves.
Ho van comparar entre riures amb allò que tenien els seus propis marits, pensant que ells no serien capaços de fer en tota una vida allò que aquell cadàver hauria estat capaç de fer en una nit.
—Té cara de dir-se Nacho, com l'actor porno —va dir la més anciana amb malícia.
I totes, entre riures, van assentir. A la majoria li va bastar amb mirar-ho una altra vegada per a comprendre que no podia tenir un altre nom. Les més atrevides, que eren les més joves, es van mantenir amb la il·lusió que en posar-li la roba, el frec pogués despertar aquell miracle de la naturalesa, encara que fora per un instant. Però va ser una il·lusió vana. Al matí, quan li van tapar la cara perquè no el molestés la llum, ho van veure tan mort, tan indefens, tan semblant als seus homes, que van començar a sentir pena per ell. Va ser una de les més joves la que, havent consultat internet a la nit, els va explicar el seu descobriment:
«El color de la pell és un caràcter que canvia amb relativa facilitat per la selecció natural. Els primers humans, en sortir d'Àfrica, eres més foscos, però començaren a perdre color quan van emigrar a latituds altes. I aquesta pigmentació no va ser igual per als que van anar a Europa i pels que van anar al nord d'Àsia. El sol —continuà llegint— és el factor que fa que ens hàgim de protegir d'ell en latituds on té més presència; on no hi ha sol, la pell clara és millor, perquè necessitem l'energia solar per a fabricar vitamina D».
—És a dir —va anunciar la noia mentre se li il·luminava la cara—, Nacho era blanc i mentre el seu cos va surar en la mar, es va enfosquir per a protegir-se del sol, malgrat estar mort.
Totes elles es van mirar amb incredulitat.
—El que hem de fer ara —la noia va continuar— és mirar-lo un altre cop i tractar de veure-ho com a un blanc i no com a un negre. Potser així el reconeixerem.
Una estona més tard, els homes van arribar a les pistes de tenis amb la notícia que l'ofegat no era tampoc de les urbanitzacions veïnes, elles es van mantenir callades. Els homes, sorpresos davant aquell silenci, van creure que no era més que cosa de dones i van marxar amb el propietari del bar, que els convidava a una cervesa. La pèl-roja, mortificada per tant de dubte, li va llevar llavors al cadàver la tela de la cara. Van començar a mirar-ho amb ulls diferents, li anaven aclarint la pell mentre ho revisaven de dalt a baix. A mesura que passaven els minuts, les dones es mostraven més inquietes, no s'atrevien a posar paraules als seus pensaments. No podia ser, es deien a si mateixes, però se'ls notava en les cares que anaven arribant a una conclusió. Nacho solament podia ser un en el món, i allí estava, estirat enfront d'elles. Les faccions que tenia al matí havien canviat. Les dones s'anaven mirant les unes a les altres fins que a la més jove se li va escapar el riure i totes van esclatar en una riallada conjunta i desinhibida.
—És el seminarista que va oficiar un funeral a l’ermita el mes passat!! —van cridar esvalotades.
Van decidir no dir-li-ho als homes per a poder així viure en pau. Va ser un secret de dona. Només elles s'emportarien el record d'aquell pal vigorós que els va alegrar la vista durant unes hores. L'endemà, li van fer els funerals més esplèndids que podien concebre's per a un ofegat orfe. Les dones van anar a buscar flors i el van cobrir de tal manera que els homes no entenien res i continuaven pensant: coses de dones!
A partir d'aquell dia, les dones de Na Macaret no van tenir necessitat de mirar-se les unes a les altres per a adonar-se que tot seria diferent. Sabien que, a partir d'aquell moment, les seves trobades amoroses amb els seus marits eternitzarien la memòria de Nacho.
