Abraçar arbres: el millor llegat per a futures generacions

 

Article publicat el 10 de juny de 2022

Va ser un 6 de setembre de 2016 al voltant de les 02:00 h de la matinada quan uns nens, jugant amb petards a Punta Grossa (s’Arenal d’en Castell, Es Mercadal), van originar un dels incendis més grans que es recorden a Menorca. Va provocar el desallotjament de més de 600 persones i les flames es van apropar perillosament a altres nuclis urbanitzats, com cala Molí, Na Macaret i Addaia. Encara es recorda aquella jornada llarga i desoladora, així com l’olor i cendra que ens van acompanyar durant molts dies.

Abans de l’incendi, jo, veí de Na Macaret, acostumava a passejar pels voltants acompanyat per pins i ullastres. De fet, davant de casa teníem un gran pi que era un més de la família. Va servir de gronxador pels petits, de para-sol en ple estiu, ens deixava penjar una hamaca de les seves branques per dormir les migdiades, i feia de saló menjador estiuenc sota el qual compartíem dinar amb les formigues, vespes i ocells del voltant. També, en moments de tristor o enuig, ens refugiàvem sota les seves branques i xerràvem amb ell. Si havíem de marxar molts dies, no faltava mai una abraçada de comiat. Fins que es va cremar. Ara, només ens queda la soca calcinada de record, però continua present.

‘Abraçar arbres’ és una idea de principis dels anys setanta que va néixer amb el moviment ecologista indi Chipko, terme que significa abraçar en hindi. Aquest grup, format bàsicament per dones pobres, camperoles i artesanes majoritàriament, seguidores de Mahatma Gandhi i la resistència no violenta, té com a objectiu defensar el medi rural i natural en el qual viuen. Van saltar a la fama a conseqüència d’una acció que van dur a terme entre l’any 1986 i 1988 a la vall Doon, on les activistes van ser lligades als arbres, abraçant-los, per impedir la seva tala.

Malgrat els orígens reivindicatius que té l’abraçada d’arbres, nosaltres ens hem fixat en un altre aspecte: la seva finalitat sanadora. Allò que per a alguns pot semblar una ximpleria, compartir vida i temps amb un arbre, sembla que es va revertint de mica en mica. La societat, malgrat les notícies que els mitjans de comunicació trien publicar, va a millor. La medicina és un exemple. Un nombre important de les malalties d’avui en dia són d’origen psicosomàtic, segons diversos estudis mèdics. L'estrès ens provoca un mal funcionament del sistema nerviós neurovegetatiu i necessitem el contacte amb la natura per recuperar el nostre estat de salut i equilibri emocional. Necessitem un viatge sanatori sensorial, que els arbres ens ajuden a portar a terme de forma altruista.

En abraçar un arbre ens tornem a integrar amb la mare naturalesa i recuperem les nostres arrels com a part activa del planeta Terra, aprenem a escoltar el silenci del bosc i a comunicar-nos amb el nostre entorn proper, si som capaços de mantenir una respiració relaxada que vagi al ritme de la respiració interior de l’arbre, a banda d’ignorar i silenciar el mòbil. Hem d’intentar sentir les diferents textures d’escorça amb les palmes de les mans i olorar l’aroma dels diferents boscos, així com parlar tranquil·lament amb l’arbre; sap escoltar, no ho dubteu. Si ens fixem, quan mirem cap a la seva copa mentre l’acaronem amb la galta, veurem com es comunica amb els altres arbres a través de les puntes de les seves fulles, i, per sota, a través de les seves arrels. L’arbre connecta terra i cel, de les arrels més profundes a les fulles més altes que cerquen la llum. Si som capaços de mantenir aquesta actitud, aconseguirem disminuir l'estrès i la tensió muscular, haurem alliberat emocions i calmat l’ansietat que portem del dia a dia. 

Avui en dia, abraçar arbres també és important perquè, després d’haver-nos acostumat a mantenir una distància de dos metres amb les altres persones quan sortim de casa, per culpa de la Covid-19, necessitem tornar a aprendre a fer abraçades sense por. Cal complementar les abraçades als arbres amb les abraçades a les persones. Teniu en compte que, fins i tot, Jesús es va retirar a pregar al jardí de Getsemaní rodejat d’arbres i Buda va rebre la il·luminació assegut sota un arbre. Aquí, a Menorca, el GOB també ha potenciat les abraçades a la mar per demanar la protecció del litoral menorquí.

Abans de finalitzar, un consell, no oblideu portar els vostres fills i filles quan aneu a abraçar arbres. Us carregareu tots d’energia positiva i, al mateix temps, promoureu el respecte cap a la naturalesa que serà el millor llegat que podreu deixar a les futures generacions.

©Foto: Concha Catalán

Atenció turistes!! Vigileu la màgia dels ullastres!!

   Article publicat al Es Diari de Menorca el 26 de juliol del 2019

 

        

Fa unes setmanes vaig fer una excursió organitzada pel Parc Natural Educació ambiental Es Grau a ‘la bassa des Armaris’ per conèixer una de les zones més desconegudes del parc amb un alt valor paisatgístic i botànic. Va ser una excursió molt interessant en la que un botànic, especialista en plantes i natura de Menorca, ens va estar donant moltes i molt entretingudes explicacions.

De totes elles, un comentari em va preocupar. Es va referir a les xerrades que normalment fa a les escoles i instituts al voltant de l’illa. Ha comprovat en carn pròpia (no em demaneu percentatges, si us plau) com els fillets i filletes que viuen a Menorca no saben pràcticament res de les tradicions ni del camp menorquí, de la màgia que els envolta. Imagineu-vos els turistes!!

 

Un camp, un camí, una senda que guia tothom a casa seva, a les platges i cales. Però quan caminem per aquests camins, ¿us heu parat a pensar d’on ve la màgia que els envolta? La resposta és difícil per lo senzilla que és: de les barreres d’ullastre de les tanques menorquines.

 

Demà de camí a la platja, pareu davant una tanca: mireu i toqueu la barrera. És pura màgia el que us pot transmetre si ho feu amb convenciment.

 

Qui fa les barreres a les tanques? L’arader, un ofici artesanal i tradicional de Menorca. Moltes vegades aquest ofici s’aprèn per tradició de pares a fills. A més de les barreres, l’arader es dedica a fer balustrades, tabalets, taules, bancs de pagès, mànecs d’eines, escales d’hortalà, ... amb llenya d’ullastre autòctona, la màgica.

 

Les barreres menorquines són portes de llenya d'ullastre que constitueixen un element del patrimoni cultural menorquí, universal. Aquestes barreres han servit per controlar el pas pels portells oberts en els murs de pedra seca que limiten les tanques. També s'utilitzen per protegir l'entrada als camins particulars que porten fins als habitatges rurals. La tradició diu que han de tenir vuit travessers horitzontals i un de diagonal perquè siguin realment màgiques.

 

El procés de fabricació ha estat tradicionalment artesanal amb llenya d'ullastre (Olea Europea L. var. sylvestris) que és una olivera borda o silvestre. És una planta amb gran resistència a la sequera amb una llenya molt dura i resistent, però de creixement lent i retorçat. Aquestes barreres poden arribar fins als vint anys de vida i segles de coneixement compartit a través de les seves arrels.

 

Si us hi fixeu, quan les toqueu (si pot ser amb els vostres fillets i filletes), les barreres tenen una màgia i un estil ben propi i no n'hi ha dues d'iguals. La llenya que esteu tocant va néixer en un bosc màgic (tots els boscos ho són), el llenyataire va seleccionar els rebrots de cada ullastre i en separà aquells pals que, més o menys torts, va utilitzar per a la fabricació de la barrera que esteu tocant. Més tard, al magatzem va deixar la llenya assecar prop d'un any. Per cada barrera ha seleccionat una a una les peces més convenients. Amb el seu saber fer, l’arader, acarona la llenya, la serra i l’emmetxa, transformant un munt de llenya en la barrera de fusta màgica que esteu tocant.

 

El ferrer, un altre artesà, remata la feina bastint les barreres amb les corresponents armelles, barretes i pastellares tradicionals amb un cul d'ampolla per fer de frontissa.

Per últim, sabeu que l’eix sobre del qual descansa la barrera i es mouen les portes es diu polleguera?

 

O sigui que quan algú us tregui de polleguera ja sabeu que us està traient del vostre centre o estat natural. Pura màgia!

Son Bou i la pèrdua de sorra

 Article publicat al Es Diari de Menorca el 31 de juliol del 2020

Fa pocs dies hem llegit a les pàgines d’aquest diari els problemes de Son Bou amb la sorra de les seves platges, anys enrere vam llegir una notícia similar respecte a les platges de Sant Tomàs i Binigaus. Aquest és un problema que es repeteix cada any a diverses platges de la nostra illa, amb una superfície d'aproximadament 700 km2 i uns 200 km de costa. Al llarg d’aquests, hi ha un total de 119 platges i cales que suposen un 9% de la línia de costa de l’illa.

La costa és un espai de transició entre el mar i la terra. Es poden diferenciar dos tipus de costa: d'erosió (penya-segats) i de sedimentació (platges, arenals i aiguamolls costaners). Les primeres són zones de la costa en les quals l'onatge incideix violentament i desgasten la superfície. El material que es desprèn d'elles és traslladat per mitjà de les ones, marees i corrents marins cap a zones de menor energia (zones de sedimentació), en les quals es diposita i forma les platges.
Aquestes platges, base de l'activitat turística de l’illa, són una part viva, dinàmica i canviant que és molt fràgil. A Menorca, com que no hi ha importants rius que aportin sediment, l'origen de la sorra de les platges és fonamentalment marí i prové de la mateixa erosió geològica que pateix l'illa i també, i en gran part, de restes d'esquelets d'organismes marins que són rics en calci. Però l’origen d’una gran part de la sorra prové directament d'animals marins.
A l’estiu, quan l'onatge és tranquil, el sediment que s'havia dipositat a les barres de sorra submergides torna cap a la part seca de les platges gràcies als moviments de les ones. Apareixen acumulacions de sorra o de sorra i fulles de Posidònia oceànica a l'inici de la zona seca de la platja, que per l'acció de vents dominants de mar a terra es traslladen cap a l'interior i acaben integrant-se en el cordó dunar. El sistema duna-platja-fons marí ha de viure en constant equilibri per sobreviure. La pèrdua d'una d'aquestes tres zones fa que les platges siguin més vulnerables a esdeveniments erosius com els temporals.

Les praderies de posidònia, una de les formacions més característiques i importants de la costa menorquina, són boscos submarins productors de vida i oxigen. Aquestes praderies fixen els fons de sorra gràcies a les arrels de les plantes, i l'estructura estable formada pels rizomes té un important efecte amortidor de l'onatge i dels corrents, cosa que impedeix l'erosió de la costa i, per tant, la regressió de les platges de sorra.

Les dunes, acumulacions de sorra que se situen a la part seca de la platja, requereixen la presència de sediment (sorra) i l'existència de vent que bufi de mar cap a terra. D'aquesta manera les dunes creixen a partir de la sorra que les ones transporten del fons del mar i que dipositen a la superfície de la platja. És a dir, actuen com a bancs de sorra.
La vegetació és molt important per a la generació de la duna, no els hotels ni edificis prop de la platja. D'una banda disminueix la velocitat del vent i la seva capacitat de transport, mentre que per una altra, les plantes afavoreixen la seva sedimentació a la vegada que doten la duna d'estructura. Les espècies vegetals que habiten al sistema dunar són espècies capaces de suportar condicions ambientals extremes com són una alta salinitat del sòl, elevades temperatures a l'estiu, el salobre del mar i els continus moviments de sorra. Per tal de créixer, utilitzen les restes de Posidònia oceànica que per l'acció del vent i onatge s'han desplaçat cap a l'interior de la platja. La Posidònia oceànica allunya el trencament de les ones i mitiga el seu impacte a la línia de costa. Al seu torn, el sistema dunar actua com a barrera i impedeix que la pujada del nivell del mar, acompanyat de temporals extrems, afecti les zones costaneres. D'aquesta manera, si no existissin les platges, els efectes dels grans temporals podrien provocar inundacions a la costa.

En definitiva, hem de ser conscients que les platges són estructures canviants que constantment pateixen aportacions i pèrdues de materials. Si hi ha més aportació que pèrdues, la platja creix. Si és a l’inrevés, la platja va desapareixent. Això és el que passa en algunes zones on, a causa de la construcció indiscriminada, la sorra que era transportada pels corrents ja no arriba a les platges i aquestes han de ser mantingudes artificialment.

La situació actual és de sobres coneguda. La construcció en massa ha destruït ecològicament i estèticament bona part de la nostra costa. Malgrat que s’ha anat regulant, de forma molt tímida, la quantitat de persones que fan ús de les platges en el període estival és tremenda. Això significa un repte molt gran per a la salut i sostenibilitat de les platges.

Per acabar, si voleu saber-ne més us recomano:

·             La visita periòdica i comentada al Parc Natural de s’Albufera des Grau, part d’aquest article prové de les explicacions de la responsable.

·             Visiteu el web http://platges.biosferamenorca.org/portal.aspx per tenir una informació més detallada.

·             Feu-vos socis del GOB Menorca (Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) per tal d’ajudar a fer un ecologisme responsable.

Sota una figuera verda

El xiuxiueig d’un rierol subterrani,

uns ullastres centenaris

i la terra enganxada als seus rizomes ens acompanyen

fins a una figuera verda del camí vell d'Es Migjorn.

Guiats pel rastre groc

seminal de la natura,

trobem el camí

cap al blau de les onades.

Els colors ens enlluernen,

el sol crema la paret seca

que ens escorta pacientment

fins al nostre destí.

Una gavina ens espera a la vora de la mar,

s'enlaira cap a l'infinit

i ens transmet la seva força per volar.

Les barques jeuen amb calma.

Aigua cristal·lina on els mals es curen.

Xops d’espurnes de sal

ens rentem l’ànima

amb humilitat i ballem.

@jlregojo    #RegEye

Atenció turistes!! Vigileu la màgia dels ullastres!!

Article aparegut al Diari de Menorca el 26 de juliol de 2019.

Atenció turistes!! Vigileu la màgia dels ullastres!!

Fa unes setmanes vaig fer una excursió organitzada pel Parc Natural Educació ambiental Es Grau a ‘la bassa des Armaris’ per conèixer una de les zones més desconegudes del parc amb un alt valor paisatgístic i botànic. Va ser una excursió molt interessant en la que un botànic, especialista en plantes i natura de Menorca, ens va estar donant moltes i molt entretingudes explicacions.

            De totes elles, un comentari em va preocupar. Es va referir a les xerrades que normalment fa a les escoles i instituts al voltant de l’illa. Ha comprovat en carn pròpia (no em demaneu percentatges, si us plau) com els fillets i filletes que viuen a Menorca no saben pràcticament res de les tradicions ni del camp menorquí, de la màgia que els envolta. Imagineu-vos els turistes!!

Un camp, un camí, una senda que guia tothom a casa seva, a les platges i cales. Però quan caminem per aquests camins, ¿us heu parat a pensar d’on ve la màgia que els envolta? La resposta és difícil per lo senzilla que és: de les barreres d’ullastre de les tanques menorquines.

Demà de camí a la platja, pareu davant una tanca: mireu i toqueu la barrera. És pura màgia el que us pot transmetre si ho feu amb convenciment.

Qui fa les barreres a les tanques? L’arader, un ofici artesanal i tradicional de Menorca. Moltes vegades aquest ofici s’aprèn per tradició de pares a fills. A més de les barreres, l’arader es dedica a fer balustrades, tabalets, taules, bancs de pagès, mànecs d’eines, escales d’hortalà, ... amb llenya d’ullastre autòctona, la màgica.

Les barreres menorquines són portes de llenya d'ullastre que constitueixen un element del patrimoni cultural menorquí, universal. Aquestes barreres han servit per controlar el pas pels portells oberts en els murs de pedra seca que limiten les tanques. També s'utilitzen per protegir l'entrada als camins particulars que porten fins als habitatges rurals. La tradició diu que han de tenir vuit travessers horitzontals i un de diagonal perquè siguin realment màgiques.

El procés de fabricació ha estat tradicionalment artesanal amb llenya d'ullastre (Olea Europea L. var. sylvestris) que és una olivera borda o silvestre. És una planta amb gran resistència a la sequera amb una llenya molt dura i resistent, però de creixement lent i retorçat. Aquestes barreres poden arribar fins als vint anys de vida i segles de coneixement compartit a través de les seves arrels.

Si us hi fixeu, quan les toqueu (si pot ser amb els vostres fillets i filletes), les barreres tenen una màgia i un estil ben propi i no n'hi ha dues d'iguals. La llenya que esteu tocant va néixer en un bosc màgic (tots els boscos ho són), el llenyataire va seleccionar els rebrots de cada ullastre i en separà aquells pals que, més o menys torts, va utilitzar per a la fabricació de la barrera que esteu tocant. Més tard, al magatzem va deixar la llenya assecar prop d'un any. Per cada barrera ha seleccionat una a una les peces més convenients. Amb el seu saber fer, l’arader, acarona la llenya, la serra i l’emmetxa, transformant un munt de llenya en la barrera de fusta màgica que esteu tocant.

El ferrer, un altre artesà, remata la feina bastint les barreres amb les corresponents armelles, barretes i pastellares tradicionals amb un cul d'ampolla per fer de frontissa.

Per últim, sabeu que l’eix sobre del qual descansa la barrera i es mouen les portes es diu polleguera?

O sigui que quan algú us tregui de polleguera ja sabeu que us està traient del vostre centre o estat natural. Pura màgia!