La gota

Pasa la nube,

cesa la lluvia.

La brisa

mueve

la rama

mueve

la hoja

mueve

la gota

cae.

Llueve sin llover.

Así es la vida.

#RegEye @jlregojo

El canto rodado

En el espejo

de mi baño,

junto al jabón,

el reflejo de unos guijarros

de playa.

Suma de recuerdos

olvidados, perdidos

como la arena que les cubría.

Suaves y brillantes

por las caricias de las olas,

casi transparentes, algunos.

En la palma de mi mano

los observo.

Si el silencio se pudiese condensar en un único objeto,

sería como este.

#RegEye @jlregojo

Emigrante de hoy, de ayer

No vive en este barrio,

pero está.

No conoce las tiendas,

pero las mira.

No ve a las gentes,

pero le observan.

No conoce la lengua,

pero la entiende.

Apoyado en las esquinas

que le agrandan la tristeza

camina sin saber adónde va
mientras el frío llena de vaho los cristales.

Calle ajena,

noche oscura,

mirada ausente.

Como nuestros padres y abuelos,

emigrantes de postguerra.

#RegEye @jlregojo

Gossos a s'Albufera des Grau (Menorca)

Gossos a s’Albufera des Grau

El mes d'agost del 2017 vaig escriure un article que va ser publicat en Es Diari de Menorca titulat ‘Depredadors de platja’ en el qual criticava als turistes que envaeixen les platges menorquines sense el més absolut respecte cap al seu entorn natural: cotxes de lloguer a gran velocitat, monticles de pedres als camins d'algunes platges, burilles amagades a la sorra, banys de fang, soroll de música i crits en espais públics, ...

Avui, que encara no som en temporada turística, el meu toc d'atenció és per als menorquins propietaris de gossos que no respecten la prohibició de passejar amb les seves mascotes, fins i tot si van lligades, per entorns naturals delicats com el Parc Natural de s’Albufera des Grau.

El cap de setmana vaig decidir sortir des d'Addaia per anar a passejar amb la dona i un amic amb el seu gos pel camí de cavalls. Sortim pel camí que ens porta fins a Favaritx travessant el Parc Nacional de s’Albufera. Quan portem un quilòmetre i mig recorregut més o menys ens trobem amb un cartell en el qual hi ha una indicació de prohibit el pas als gossos. Ens creuem amb altres caminants amb gossos que tornen i els hi preguntem:

- No està prohibit anar amb gossos per s'Albufera?

- No passis pena, no passa res. Hi ha més gent amb gossos.

- No gràcies –contesta el meu amic-, sé que el pipí de gos espanta alguns ocells i fa que fugin abandonant les seves cries que moren als nius. Aquest és el motiu real de la prohibició. És una llàstima que no ho expliquin.

Els caminants desconcertats van seguir la seva ruta amb el seu gos. Nosaltres vam donar la volta i jo em vaig quedar sense arribar a peu a Favaritx aquest cop. Davant d’aquesta resposta del meu amic vaig decidir investigar a veure si el comentari era encertat, i sí ho era. De fet, només queda un cartell informant dels motius pels quals els gossos no haurien d'anar per s'Albufera des Grau al camí del pont de Sa Gola. La resta de cartells han estat vandalitzats.

Per aquest motiu, considero interessant compartir la informació del Parc Nacional dels Pirineus de França on s'explica en un díptic els motius de la prohibició de gossos pel parc. És interessant animar al GOB i a les diferents administracions públiques perquè editin fulletons similars o simplement posin més cartells amb una explicació detallada del motiu d’algunes prohibicions en les diferents entrades a s’Albufera i no simplement la icona de prohibició:

“La prohibició d'entrar amb gossos és norma als parcs nacionals francesos. La major part dels parcs nacionals estrangers apliquen també aquesta mesura.

Els gossos són a vegades portadors de paràsits transmissibles als ungulats (isards, cabres, xais) que poden implicar la seva mort, per exemple la malaltia de l'ensopiment provocat per cucs intestinals allotjats en els gossos. Els gossos conserven un comportament més o menys salvatge i els que viuen a la ciutat sovint estan encantats d'esplaiar-se en el medi natural.

El comportament de marcatge territorial (deposició d'excrements o d'orina) pot pertorbar a la fauna salvatge (especialment als isards) i fer-la abandonar les zones així marcades a causa de l'olor dels gossos. Els animals resulten així més difícils d'observar.

Quan els gossos persegueixen als ungulats salvatges, fins i tot jugant i sense intenció de mossegar, poden provocar que saltin des d'una considerable alçada, malgrat la seva agilitat, poden sofrir trencaments d'ossos. Sense arribar a això, les femelles prenyades poden avortar i les femelles seguides pels seus cadells poden abandonar-los.

Un simple lladruc de gos fa fugir als animals salvatges fins que aconsegueixen lloc segur però on pot escassejar l'herba; ara bé, aquests animals disposen de pocs mesos per a acumular les seves reserves de greix que els permetran passar l'hivern. Tot el temps que perden a alimentar-se altera les possibilitats de supervivència. Aquests desajustaments tenen igualment la seva importància en els animals que surten de la letargia hivernal (marmotes) quan l'herba no ha crescut del tot.

Els gossos poden destruir, directament o indirectament, les posades dels ocells que nien en el sòl (les dels galls fer i perdius nivals) i les ventrades dels petits mamífers (llebres i marmotes). Així, pot comprendre's que el personal del parc nacional no pugui exonerar d'aquesta norma de prohibició als gossos portats en braços o lligats amb una corretja. Res garanteix que en un determinat moment, durant el passeig, s'escapin o siguin deixats anar.”

Queda molt clara la normativa sobre aquest tema: els gossos no poden anar ni solts ni lligats pel parc natural. Els motius són diversos, tal com apunta el fulletó i els criteris tècnics persegueixen la protecció de la fauna i la conservació dels ecosistemes que justifiquen aquestes restriccions.

Per a concloure reproduïm un altre paràgraf del díptic francès:

“Evidentment el Parc Nacional dels Pirineus no és hostil amb els gossos, perquè coneix i aprecia els serveis que poden proporcionar i els estrets llaços que uneixen als animals amb el seu amo. El parc nacional exerceix les seves missions, figurant en primer lloc assegurar la tranquil·litat de la fauna salvatge i el seu desenvolupament en equilibri amb les activitats tradicionals”.

Per a finalitzar, vull creure que el fet que moltes persones contravinguin la prohibició de passejar pels parcs naturals amb els seus gossos és perquè no saben les conseqüències. Espero que arran d'aquest article, el nombre disminueixi i que el ‘boca-orella’ funcioni perquè disminueixin les persones que porten els seus gossos pels parcs naturals de Menorca.


#RegEye   @jlregojo

El embalse

Mis ojos,

ríos de tristeza desbordados,

circulan sin rumbo

hasta el embalse del corazón.

La tristeza

los vuelve atractivos.

Angustiosa felicidad,

feliz angustia.

Ojos que mienten, que ignoran,

no ignoran que mienten.

Ojos que sin estar ausentes

son ausencia

cautivada y cautivante,

que comparten sus silencios

en el silencio del embalse

que los alimenta con nostalgia.

Roma 2019.

#RegEye @jlregojo

Crónica de III Poémame en el Raval

Aquí tenéis el enlace en el que se puede leer la crónica.
Gracias.

#RegEye   @jlregojo

La miseria de los elegidos

Temprano por la mañana,

muy temprano.

La furgoneta llega a la plaza,

da una vuelta,

lentamente,

mira,

vuelve a girar,

observa y se para.

Tú, tú y tú.

No, tú no, demasiado pequeño.

Suben a la parte trasera de la furgoneta

contentos por ser los elegidos.

En ruta

cabecean medio adormilados.

Arrugas de viejo,

cuerpos de joven.

Acaba la jornada.

Hoy no cobran,

están a prueba.

Mañana sí,

si los vuelven a elegir.

La miseria de los elegidos.

#RegEye @jlregojo