@jlregojo

Mi foto
@jlregojo (TWITTER) https://www.facebook.com/joseluis.regojo (FACEBOOK)

sábado, 20 de abril de 2019

Poemas de una campaña electoral IV: La batuta del pueblo


Mussolini dijo:
El mundo será fascista o estará fascistizado

Políticos en campaña electoral
¿de qué se ríen?
¿de las falsas promesas a la gente
sin utopías ni ideas?

Se vota pasado,
no futuro.

Vuelve ‘la calle es mía’,
residuos franco-fraguistas
hibernados en el corazón
desde la infancia.

Los pobres creen ser casi ricos:
precarios, autónomos, emprendedores, pero ricos.
No se meten en política,
votan a la derecha:
les defiende de los otros pobres.

¿Dónde están esas manifestaciones
que enderezaban el camino?
La batuta del pueblo.

Un desastre moral:
la desaparición del pensamiento político
por el miedo.


Menorca, abril 2019

#RegEye @jlregojo

martes, 16 de abril de 2019

Poemas de una campaña electoral III: Decepción

La bestia de los intereses electorales
campa a sus anchas.


No hay nacionalismo grande ni pequeño
que valga una muerte.


Muere el pueblo,
se le mata.


Mañana podemos ser nosotros
las víctimas.


Sufro por las personas migrantes.
Pantallas llenas con rostros de pánico y lágrimas.


Palabras e imágenes que alimentan convicciones anteriores,
iluminan lo que conviene.


Una vergüenza ya perdida,
¿para cuándo la S y la O del PSOE?


Decepción,
sentimiento de dinosaurio.


Muere la ética antigua,

si existió.


Menorca, abril 2019

#RegEye @jregojo

jueves, 11 de abril de 2019

Poemas de una campaña electoral II: Babosas en campaña electoral


Cuando, tras chuparnos la médula
de nuestros huesos,
aún nos besan
en campaña electoral,
solo hallan un escuálido pellejo
vacío de emoción.


Nosotros,
criogenizados con ojos cerrados de espanto,
aceptamos sus babas
para que nos prorroguen
el contrato
seis meses más.


Más vale vivir de rodillas
que morir de pie.

La Pasionaria se equivocó.


Madrid-Barcelona, abril 2019

#RegEye @jlregojo

sábado, 6 de abril de 2019

Poemas de una campaña electoral I: Ilegal

Lo llamábamos
Wifredo o Guifré
por su vello abundante.

Apareció una noche
muerto en una esquina,
sobre cartones.

Un reguero de sangre
aún brotaba de su pecho
en caída libre hacia el colegio electoral.

En su inútil huida
su negra mano
dejó marcadas cuatro rayas rojas en el suelo.

Fotos en la prensa.
La junta electoral le declaró ilegal,
otra vez.



Barcelona-Madrid, Abril 2019

#RegEye    @jlregojo

domingo, 31 de marzo de 2019

Páginas oscuras

Mientras el eurodiputado consulta
informes legales
en su móvil
al sol
frente al Mare Mortum,
el
mar
está
pasando
sus
páginas
oscuras,
escupe
páginas
oscuras.


@jlregojo #RegEye

martes, 26 de marzo de 2019

La playa, tablero de ajedrez

La playa en agosto,
demasiado llena para ser agradable.
Tablero de ajedrez de toallas y parasoles,
peones en una lucha permanente e infinita
contra sol, viento y mareas.
Sin vencedores ni vencidos.
Imposible fijar la vista en nadie.
Exceso de carne roja que
esconde la belleza de la diferencia.


#RegEye @jlregojo

viernes, 22 de marzo de 2019

La gota

Pasa la nube,
cesa la lluvia.


La brisa
mueve
la rama
mueve
la hoja
mueve
la gota


cae.


Llueve sin llover.
Así es la vida.


#RegEye @jlregojo

lunes, 18 de marzo de 2019

El canto rodado

En el espejo
de mi baño,
junto al jabón,
el reflejo de unos guijarros
de playa.


Suma de recuerdos
olvidados, perdidos
como la arena que les cubría.


Suaves y brillantes
por las caricias de las olas,
casi transparentes, algunos.


En la palma de mi mano
los observo.
Si el silencio se pudiese condensar en un único objeto,
sería como este.


#RegEye @jlregojo

viernes, 15 de marzo de 2019

Emigrante de hoy, de ayer




No vive en este barrio,
pero está.
No conoce las tiendas,
pero las mira.
No ve a las gentes,
pero le observan.
No conoce la lengua,
pero la entiende.


Apoyado en las esquinas
que le agrandan la tristeza
camina sin saber adónde va
mientras el frío llena de vaho los cristales.


Calle ajena,
noche oscura,
mirada ausente.


Como nuestros padres y abuelos,
emigrantes de postguerra.

#RegEye @jlregojo

sábado, 9 de marzo de 2019

Gossos a s'Albufera des Grau (Menorca)


Gossos a s’Albufera des Grau


El mes d'agost del 2017 vaig escriure un article que va ser publicat en Es Diari de Menorca titulat ‘Depredadors de platja’ en el qual criticava als turistes que envaeixen les platges menorquines sense el més absolut respecte cap al seu entorn natural: cotxes de lloguer a gran velocitat, monticles de pedres als camins d'algunes platges, burilles amagades a la sorra, banys de fang, soroll de música i crits en espais públics, ...

Avui, que encara no som en temporada turística, el meu toc d'atenció és per als menorquins propietaris de gossos que no respecten la prohibició de passejar amb les seves mascotes, fins i tot si van lligades, per entorns naturals delicats com el Parc Natural de s’Albufera des Grau.

El cap de setmana vaig decidir sortir des d'Addaia per anar a passejar amb la dona i un amic amb el seu gos pel camí de cavalls. Sortim pel camí que ens porta fins a Favaritx travessant el Parc Nacional de s’Albufera. Quan portem un quilòmetre i mig recorregut més o menys ens trobem amb un cartell en el qual hi ha una indicació de prohibit el pas als gossos. Ens creuem amb altres caminants amb gossos que tornen i els hi preguntem:

- No està prohibit anar amb gossos per s'Albufera?
- No passis pena, no passa res. Hi ha més gent amb gossos.
- No gràcies –contesta el meu amic-, sé que el pipí de gos espanta alguns ocells i fa que fugin abandonant les seves cries que moren als nius. Aquest és el motiu real de la prohibició. És una llàstima que no ho expliquin.

Els caminants desconcertats van seguir la seva ruta amb el seu gos. Nosaltres vam donar la volta i jo em vaig quedar sense arribar a peu a Favaritx aquest cop. Davant d’aquesta resposta del meu amic vaig decidir investigar a veure si el comentari era encertat, i sí ho era. De fet, només queda un cartell informant dels motius pels quals els gossos no haurien d'anar per s'Albufera des Grau al camí del pont de Sa Gola. La resta de cartells han estat vandalitzats.




Per aquest motiu, considero interessant compartir la informació del Parc Nacional dels Pirineus de França on s'explica en un díptic els motius de la prohibició de gossos pel parc. És interessant animar al GOB i a les diferents administracions públiques perquè editin fulletons similars o simplement posin més cartells amb una explicació detallada del motiu d’algunes prohibicions en les diferents entrades a s’Albufera i no simplement la icona de prohibició:

La prohibició d'entrar amb gossos és norma als parcs nacionals francesos. La major part dels parcs nacionals estrangers apliquen també aquesta mesura.
Els gossos són a vegades portadors de paràsits transmissibles als ungulats (isards, cabres, xais) que poden implicar la seva mort, per exemple la malaltia de l'ensopiment provocat per cucs intestinals allotjats en els gossos. Els gossos conserven un comportament més o menys salvatge i els que viuen a la ciutat sovint estan encantats d'esplaiar-se en el medi natural.
El comportament de marcatge territorial (deposició d'excrements o d'orina) pot pertorbar a la fauna salvatge (especialment als isards) i fer-la abandonar les zones així marcades a causa de l'olor dels gossos. Els animals resulten així més difícils d'observar.
Quan els gossos persegueixen als ungulats salvatges, fins i tot jugant i sense intenció de mossegar, poden provocar que saltin des d'una considerable alçada, malgrat la seva agilitat, poden sofrir trencaments d'ossos. Sense arribar a això, les femelles prenyades poden avortar i les femelles seguides pels seus cadells poden abandonar-los.
Un simple lladruc de gos fa fugir als animals salvatges fins que aconsegueixen lloc segur però on pot escassejar l'herba; ara bé, aquests animals disposen de pocs mesos per a acumular les seves reserves de greix que els permetran passar l'hivern. Tot el temps que perden a alimentar-se altera les possibilitats de supervivència. Aquests desajustaments tenen igualment la seva importància en els animals que surten de la letargia hivernal (marmotes) quan l'herba no ha crescut del tot.
Els gossos poden destruir, directament o indirectament, les posades dels ocells que nien en el sòl (les dels galls fer i perdius nivals) i les ventrades dels petits mamífers (llebres i marmotes). Així, pot comprendre's que el personal del parc nacional no pugui exonerar d'aquesta norma de prohibició als gossos portats en braços o lligats amb una corretja. Res garanteix que en un determinat moment, durant el passeig, s'escapin o siguin deixats anar.

Queda molt clara la normativa sobre aquest tema: els gossos no poden anar ni solts ni lligats pel parc natural. Els motius són diversos, tal com apunta el fulletó i els criteris tècnics persegueixen la protecció de la fauna i la conservació dels ecosistemes que justifiquen aquestes restriccions.

Per a concloure reproduïm un altre paràgraf del díptic francès:

Evidentment el Parc Nacional dels Pirineus no és hostil amb els gossos, perquè coneix i aprecia els serveis que poden proporcionar i els estrets llaços que uneixen als animals amb el seu amo. El parc nacional exerceix les seves missions, figurant en primer lloc assegurar la tranquil·litat de la fauna salvatge i el seu desenvolupament en equilibri amb les activitats tradicionals”.

Per a finalitzar, vull creure que el fet que moltes persones contravinguin la prohibició de passejar pels parcs naturals amb els seus gossos és perquè no saben les conseqüències. Espero que arran d'aquest article, el nombre disminueixi i que el ‘boca-orella’ funcioni perquè disminueixin les persones que porten els seus gossos pels parcs naturals de Menorca.


#RegEye   @jlregojo

miércoles, 27 de febrero de 2019

El embalse

Mis ojos,
ríos de tristeza desbordados,
circulan sin rumbo
hasta el embalse del corazón.


La tristeza
los vuelve atractivos.
Angustiosa felicidad,
feliz angustia.


Ojos que mienten, que ignoran,
no ignoran que mienten.


Ojos que sin estar ausentes
son ausencia
cautivada y cautivante,
que comparten sus silencios
en el silencio del embalse
que los alimenta con nostalgia.


Roma 2019.

#RegEye @jlregojo

martes, 19 de febrero de 2019

La miseria de los elegidos


Temprano por la mañana,
muy temprano.
La furgoneta llega a la plaza,
da una vuelta,
lentamente,
mira,
vuelve a girar,
observa y se para.
Tú, tú y tú.
No, tú no, demasiado pequeño.

Suben a la parte trasera de la furgoneta
contentos por ser los elegidos.
En ruta
cabecean medio adormilados.
Arrugas de viejo,
cuerpos de joven.

Acaba la jornada.
Hoy no cobran,
están a prueba.
Mañana sí,
si los vuelven a elegir.

La miseria de los elegidos.


#RegEye @jlregojo