Curiositats al voltant de l’alvocat

 

Article publicat al Diari de Menorca el 13 de novembre del 2022

Al gener de l'any passat, una columna d'opinió de José Cabezas publicada per aquest diari, ens deia, “Sabemos también que cualquiera con un móvil y acceso a Internet se puede autodenominar influencer, y enseñarnos fotos muy cuquis de sus desayunos invitándonos a comer aguacate cada mañana porque es muy sano. Si supieran que los más de 15.000 millones que mueve la industria del aguacate están en manos de los cárteles mejicanos que antes movían la cocaína, igual sus fotos ya no lucirían tan cuquis”.

Vaig investigar una mica més el tema dels alvocats arran d'aquest escrit, la qual cosa em va portar a esbrinar que els primers arbres, allà pel segle XVI, van créixer al Jardí Botànic de Orotava, a Tenerife, amb exemplars procedents de Veneçuela, i d'aquí van seguir fins a Europa. En l'actualitat, l'alvocat s'ha convertit en el producte agrícola amb major creixement a les illes Canàries, duplicant en 10 anys la seva superfície conreada, marcant un augment de la producció, que ha passat de 1,7 milions de quilos en 2012 a més de 4,29 en 2020. El seu cultiu s'està expandint fora dels límits de les Valls de Güímar i de La Orotava, existint plantacions regulars en la gairebé totalitat dels municipis costaners de l'illa de Tenerife. Les varietats d'alvocat majoritàries que se sembren són Hass, i en menor mesura, Fuerte, segons el Cabildo de Tenerife.

Si donem un cop d'ull al passat, començarem pel naixement, a mitjan segle XVII, del corsari, explorador i naturalista anglès William Dampier (1652-1715), conegut com "El Gran Filibuster", "El Rei de la Mar" o “El Pirata Científic”. Aquest últim sobrenom li ho va guanyar perquè, entre abordatge i abordatge dels vaixells espanyols, aprofitava per a estudiar ciències naturals i geografia del continent americà.

L'última setmana d'abril de 1685, va arribar a una illa de la badia de Panamà on va prendre nota de les espècies d'arbres locals. Aquí va descriure el que més tard va etiquetar com "Avogato Pear-tree", una fruita de la família del llorer. Curiosament, entre les seves anotacions figura una preparació nativa feta de moldre junts alvocats, sucre i suc de llima: el guacamole.

Tot un personatge, les observacions i anotacions del qual, recopilades per ell mateix en diversos llibres, entre els quals es troba Un nuevo viaje alrededor del mundo i Un viaje a Nueva Holanda, van ajudar a Charles Darwin i a Alexander von Humboldt a desenvolupar les seves teories. La seva vida va influir en els escrits d'autors de talla universal com Jonathan Swift (Els viatges de Gulliver, el protagonista dels quals cita diverses vegades al seu cosí Dampier), Gabriel García Márquez, que va visitar Menorca l’any 1987, (en el relat El último viaje del buque fantasma i el llibre El otoño del Patriarca), Samuel Taylor Coleridge (en el seu poema "La balada del vell mariner”), el corsari John Cook (capità del Bachelor’s Delight), i un llarg etcètera.

Tal com hem esmentat amb anterioritat, una de les varietats conreades a Canàries és l'alvocat Fuerte. Al marge de la seva gran qualitat, destaca la seva elevada resistència al fred. El que es va descobrir, per casualitat, després d'una severa gelada a Califòrnia durant l'any 1913, quedant per a la posteritat com el “Congelament del 13”. En aquell moment, es van morir la pràctica totalitat dels arbres d'alvocat empeltats, excepte aquesta varietat, d'aquí ve que va rebre el nom en espanyol de “Fuerte”. Aquesta espècie va ser la més popular a Amèrica fins a la dècada dels anys 1940. A partir de llavors, la varietat majoritària va passar a ser la Hass.

L'alvocat Hass porta el nom de Rudolph Hass, un carter, originari de Milwaukee, que vivia en La Habra, Califòrnia. A la fi de la dècada de 1920, Hass es va assabentar que podia guanyar diners conreant alvocats, així que va decidir demanar un préstec a la seva germana Ida. Amb els diners, va comprar un petit hort de la principal varietat comercial d'alvocat, el Fuerte, amb algunes altres varietats. D'una d'aquestes llavors va créixer un arbre que va rebutjar les branques de la varietat Fuerte que Hass volia empeltar en ell. Ho va intentar de nou amb un altre. També va fracassar. Rudolph va abandonar l'experiment i els va deixar que creixessin per lliure.

Es diu que Hass estava a punt de tallar aquests arbres, no obstant això, va decidir no fer-ho quan els seus fills li van dir que els fruits que donaven eren els seus favorits. A mesura que l'arbre creixia i produïa més fruita de la que la família podia consumir, Hass va portar alguns exemplars als seus companys de feina a l'oficina de correus de Pasadena. Els van agradar i li van preguntar si podien comprar-li més. Els seus alvocats van ser un èxit, i en 1935 Hass va patentar l'arbre, la primera patent atorgada a una planta arbòria als Estats Units d'Amèrica del Nord, (la número 139). Per a la seva mala fortuna, la majoria dels productors, en lloc de comprar el seu arbre, van evadir la seva patent i fins i tot sent una pràctica il·legal, van empeltar directament els seus esqueixos ells mateixos. Rudolph Hass va continuar treballant com a carter fins que va morir d'un atac al cor mesos després de complir seixanta anys.

Son Bou i la pèrdua de sorra

 Article publicat al Es Diari de Menorca el 31 de juliol del 2020

Fa pocs dies hem llegit a les pàgines d’aquest diari els problemes de Son Bou amb la sorra de les seves platges, anys enrere vam llegir una notícia similar respecte a les platges de Sant Tomàs i Binigaus. Aquest és un problema que es repeteix cada any a diverses platges de la nostra illa, amb una superfície d'aproximadament 700 km2 i uns 200 km de costa. Al llarg d’aquests, hi ha un total de 119 platges i cales que suposen un 9% de la línia de costa de l’illa.

La costa és un espai de transició entre el mar i la terra. Es poden diferenciar dos tipus de costa: d'erosió (penya-segats) i de sedimentació (platges, arenals i aiguamolls costaners). Les primeres són zones de la costa en les quals l'onatge incideix violentament i desgasten la superfície. El material que es desprèn d'elles és traslladat per mitjà de les ones, marees i corrents marins cap a zones de menor energia (zones de sedimentació), en les quals es diposita i forma les platges.
Aquestes platges, base de l'activitat turística de l’illa, són una part viva, dinàmica i canviant que és molt fràgil. A Menorca, com que no hi ha importants rius que aportin sediment, l'origen de la sorra de les platges és fonamentalment marí i prové de la mateixa erosió geològica que pateix l'illa i també, i en gran part, de restes d'esquelets d'organismes marins que són rics en calci. Però l’origen d’una gran part de la sorra prové directament d'animals marins.
A l’estiu, quan l'onatge és tranquil, el sediment que s'havia dipositat a les barres de sorra submergides torna cap a la part seca de les platges gràcies als moviments de les ones. Apareixen acumulacions de sorra o de sorra i fulles de Posidònia oceànica a l'inici de la zona seca de la platja, que per l'acció de vents dominants de mar a terra es traslladen cap a l'interior i acaben integrant-se en el cordó dunar. El sistema duna-platja-fons marí ha de viure en constant equilibri per sobreviure. La pèrdua d'una d'aquestes tres zones fa que les platges siguin més vulnerables a esdeveniments erosius com els temporals.

Les praderies de posidònia, una de les formacions més característiques i importants de la costa menorquina, són boscos submarins productors de vida i oxigen. Aquestes praderies fixen els fons de sorra gràcies a les arrels de les plantes, i l'estructura estable formada pels rizomes té un important efecte amortidor de l'onatge i dels corrents, cosa que impedeix l'erosió de la costa i, per tant, la regressió de les platges de sorra.

Les dunes, acumulacions de sorra que se situen a la part seca de la platja, requereixen la presència de sediment (sorra) i l'existència de vent que bufi de mar cap a terra. D'aquesta manera les dunes creixen a partir de la sorra que les ones transporten del fons del mar i que dipositen a la superfície de la platja. És a dir, actuen com a bancs de sorra.
La vegetació és molt important per a la generació de la duna, no els hotels ni edificis prop de la platja. D'una banda disminueix la velocitat del vent i la seva capacitat de transport, mentre que per una altra, les plantes afavoreixen la seva sedimentació a la vegada que doten la duna d'estructura. Les espècies vegetals que habiten al sistema dunar són espècies capaces de suportar condicions ambientals extremes com són una alta salinitat del sòl, elevades temperatures a l'estiu, el salobre del mar i els continus moviments de sorra. Per tal de créixer, utilitzen les restes de Posidònia oceànica que per l'acció del vent i onatge s'han desplaçat cap a l'interior de la platja. La Posidònia oceànica allunya el trencament de les ones i mitiga el seu impacte a la línia de costa. Al seu torn, el sistema dunar actua com a barrera i impedeix que la pujada del nivell del mar, acompanyat de temporals extrems, afecti les zones costaneres. D'aquesta manera, si no existissin les platges, els efectes dels grans temporals podrien provocar inundacions a la costa.

En definitiva, hem de ser conscients que les platges són estructures canviants que constantment pateixen aportacions i pèrdues de materials. Si hi ha més aportació que pèrdues, la platja creix. Si és a l’inrevés, la platja va desapareixent. Això és el que passa en algunes zones on, a causa de la construcció indiscriminada, la sorra que era transportada pels corrents ja no arriba a les platges i aquestes han de ser mantingudes artificialment.

La situació actual és de sobres coneguda. La construcció en massa ha destruït ecològicament i estèticament bona part de la nostra costa. Malgrat que s’ha anat regulant, de forma molt tímida, la quantitat de persones que fan ús de les platges en el període estival és tremenda. Això significa un repte molt gran per a la salut i sostenibilitat de les platges.

Per acabar, si voleu saber-ne més us recomano:

·             La visita periòdica i comentada al Parc Natural de s’Albufera des Grau, part d’aquest article prové de les explicacions de la responsable.

·             Visiteu el web http://platges.biosferamenorca.org/portal.aspx per tenir una informació més detallada.

·             Feu-vos socis del GOB Menorca (Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) per tal d’ajudar a fer un ecologisme responsable.

Pinyeta Pinyol, la guerra del Vietnam i Nietsche

Publicat al Es Diari de Menorca el 17 d'agost del 2020

La setmana passada vaig recordar els kilòmetres recorreguts amb les meves filles petites i la dona al voltant de l’illa seguint els concerts del popular grup musical infantil d’en Nito Martí i en Miquel Camps, Pinyeta Pinyol. Fins i tot, els hi vam fer un reportatge d’imatges que els hi vam regalar el darrer any que van cantar plegats. 

Aquest record m’ha vingut mentre estava llegint un poemari bilingüe castellà-anglès publicat el gener del 2020 de l’escriptor nord-americà, Evan S. Connell, que es titula ‘Puntos para una rosa de los vientos’ de l’editorial Godall. He trobat un vers amb una referència ben curiosa:

«I saw the dragon ships fly over and flares drop

in rings around native huts.»

«Veía a los dragon ships sobrevolar el lugar y caer anillos

llameantes alrededor de las chozas.»

Un dragon ship era l’avió Douglas AC-47 Spooky, popularment conegut com a ‘Puff, the magic dragon’. Va ser un avió utilitzat a la guerra del Vietnam per la seva capacitat d’atacar l’enemic quan s’havia de donar suport a les tropes de terra. 

Quina ironia! I aquí el record de Pinyeta Pinyol i la seva cançó ‘Puff, el drac màgic’. Una cançó folk nord-americana popularitzada pel grup Peter, Paul and Mary l’any 1963, himne del moviment hippy i que ha estat acusada diversos cops d’incentivar l’ús de les drogues, malgrat que el seu autor ho ha negat repetides vegades.  En Peter Yarrow insisteix a explicar que "Puff" tracta de les dificultats de fer-se gran i no de les drogues. També va ser mala sort que l’any 2004 Yarrow va ser present a la campanya a la presidència dels Estats Units del seu amic John Kerry, qui va ser enregistrat gesticulant una fictícia calada (‘puff’, en anglès) de marihuana quan cantava ‘Puff, the magic dragon’.

Pinyeta Pinyol la té enregistrada en el seu àlbum ‘Un tren petitó’ de l’any 1999 i per nosaltres ‘Puff, el drac màgic’ és una cançó amb una història agredolça entre un drac immortal i el seu amic Jackie Paper amb qui jugava quan era petit, però a mesura que es va fent gran, va perdent l'interès per les aventures imaginàries i deixa en Puff tot sol.

Són ben curioses les diferents interpretacions que es poden fer d’un mateix text. Una de les més salvatges armes letals del Vietnam pot ser al mateix temps un himne del moviment hippy o un crit a favor de les drogues per acabar sent una innocent cançó infantil. Tot depèn de qui tingui en cada moment el poder de fer arribar a les masses una interpretació determinada. 

Crec que ja ningú dubte que el poder mediàtic, bancari-empresarial i governamental és qui disposa dels mitjans per imposar la seva interpretació a la resta. Són els òrgans de pressió que ens venen la seva veritat, la seva història com a úniques amb la finalitat de dominar les nostres voluntats, és a dir, els nostres vots en benefici seu. A més, aquest poder té la capacitat de fer esborrar les altres veritats o visions històriques que no tenen el poder suficient per a imposar-s’hi.

Ja ho deia Nietzsche: ‘No hi ha fets, hi ha interpretacions’. Si cada persona crea la seva pròpia interpretació de si mateixa, la seva pròpia veritat, què no faran els governs de qualsevol ideologia!