@jlregojo

Mi foto
@jlregojo (Twitter/Instagram) - https://www.facebook.com/joseluis.regojo (FACEBOOK)

viernes, 30 de septiembre de 2022

Notas desde la Villa de Candelaria (Tenerife). 1.- Canarias: el aguacate y las casualidades.






Septiembre 2022. Nro.1

En mayo del 2022, la prensa se hizo eco de que el aguacate se ha convertido en el producto agrícola con mayor crecimiento de la isla, duplicando en 10 años su superficie cultivada, marcando un aumento de la producción, que ha pasado de 1,7 millones de kilos en 2012 a más de 4,29 en 2020.

Parece ser que los primeros ejemplares, allá por el siglo XVI, crecieron en el Jardín Botánico de Orotava, en Tenerife con aguacates procedentes de Venezuela, y de ahí fueron a Europa. En la actualidad, su cultivo se está expandiendo fuera de los límites de los Valles de Güímar y de La Orotava, existiendo plantaciones regulares en la casi totalidad de los municipios costeros de la isla. Las variedades de aguacate mayoritarias que se siembran son Hass, y en menor medida, Fuerte, según el Cabildo tinerfeño.

Si echamos un vistazo al pasado, empezaremos por el nacimiento, a mediados del siglo XVII, del corsario, explorador y naturalista inglés William Dampier (1652-1715), conocido como "El Gran Filibustero", "El Rey del Mar" o “El Pirata Científico”. Este último apodo se lo ganó porque, entre abordaje y abordaje de los navíos españoles, aprovechaba para estudiar ciencias naturales y geografía del continente americano. La última semana de abril de 1685, llegó a una isla de la bahía de Panamá donde tomó nota de las especies de árboles locales. Ahí describió lo que más tarde etiquetó como "Avogato Pear-tree", una fruta de la familia del laurel. Curiosamente, entre sus anotaciones figura una preparación nativa hecha de moler juntos aguacates, azúcar y jugo de lima: el precursor del guacamole.

Todo un personaje cuyas observaciones y anotaciones, recopiladas por él mismo en varios libros, entre los que se encuentra Un nuevo viaje alrededor del mundo y Un viaje a Nueva Holanda, ayudaron a Charles Darwin y a Alexander von Humboldt a desarrollar sus teorías. Su vida fue fuente de inspiración en los escritos de autores de talla universal como Jonathan Swift (Los viajes de Gulliver, cuyo protagonista cita varias veces a su primo Dampier), Gabriel García Márquez (en el relato El último viaje del buque fantasma y el libro El otoño del Patriarca), Samuel Taylor Coleridge (en su poema "La balada del viejo marinero”), el corsario John Cook (capitán del Bachelor’s Delight), y un largo etcétera.

Tal como hemos mencionado con anterioridad, una de las variedades cultivadas en Canarias es el aguacate Fuerte. Al margen de su gran calidad, destaca su elevada resistencia al frío. Lo que se descubrió, por casualidad, tras una severa helada en California durante el año 1913, quedando para la posteridad como el “Congelamiento del 13”. En aquel momento, se murieron la práctica totalidad de los árboles de aguacate injertados, excepto esta variedad, de ahí que recibió el nombre en español de “Fuerte”. Esta especie fue la más popular en América hasta la década de 1940. A partir de entonces, la variedad mayoritaria pasó a ser la Hass.

El aguacate Hass lleva el nombre de Rudolph Hass, un cartero, originario de Milwaukee, que vivía en La Habra, California. A finales de la década de 1920, Hass se enteró de que podía ganar dinero cultivando aguacates, así que decidió pedir un préstamo a su hermana Ida. Con el dinero, compró un pequeño huerto de la principal variedad comercial de aguacate, el Fuerte, con algunas otras variedades. De una de esas semillas creció un árbol que rechazó las ramas de la variedad Fuerte que Hass quería injertar en él. Lo intentó de nuevo con otro. También fracasó. Rudolph abandonó el experimento y los dejó que crecieran a su antojo.

Se dice que Hass estaba a punto de cortar esos árboles, no obstante, decidió no hacerlo cuando sus hijos le dijeron que los frutos que daban eran sus favoritos. A medida que el árbol crecía y producía más fruta de la que la familia podía consumir, Hass llevó algunos ejemplares a sus compañeros de trabajo a la oficina de correos de Pasadena. Les gustaron y le preguntaron si podían comprarle más. Sus aguacates fueron un éxito, y en 1935 Hass patentó el árbol, la primera patente otorgada a una planta arbórea en los Estados Unidos de Norteamérica, (la número 139). Para su mala fortuna, la mayoría de los productores, en lugar de comprar su árbol, evadieron su patente y aun siendo una práctica ilegal, injertaron directamente sus esquejes ellos mismos. Rudolph Hass continuó trabajando como cartero hasta que murió de un ataque al corazón meses después de cumplir sesenta años.

jueves, 29 de septiembre de 2022

Identidades

 



Poema publicado el 1 de agosto de 2020 en la revista mexicana Aion

https://aion.mx/literatura/poesia/poema-migracion-y-xenofobia


Nuestras sombras,

agazapadas 

en el límite de la frontera,

perciben lo que pasa desapercibido.


Se comunican con voz soterrada,

germen de un fruto madurado en silencio.

De cuando las palabras

fueron las semillas de este recuerdo.


Sienten el temor al extranjero,

nuestro anterior yo

antes de ser de aquí,

nuestro futuro yo.


Antes de nuestro yo actual

fuimos emigrantes, exiliados,

serpientes que cambiamos de piel

para sobrevivir.


Nosotros, supervivientes de aquella frontera,

seguimos siendo ellos,

temerosos de que descubran

nuestra verdadera identidad.



miércoles, 10 de agosto de 2022

Coses de dones (un relat)


Relat publicat al Diari de Menorca el 10 d'agost del 2022


Coses de dones 

 

(inspirat en un conte de G. García Márquez)

 

Les gavines descansaven sobre alguna cosa que surava al fons, cap als illots d’Addaia: Na Carabó i Ses Àligues, entre unes boies. Això va estranyar als habitants i banyistes de Na Macaret i es van sorprendre en veure com una cosa insòlita sobresortia entre les ones.

 

—És una balena morta que sura! —va cridar un noi.

—No, és un tauró, una tintorera! —va dir una nena.

—No teniu ni idea!, és un tronc surant a la deriva —va resoldre el major de tots.

 

Els nens van deixar de jugar amb la pilota i van començar a idear que la cosa desconeguda fos un vaixell pirata que s'anava acostant. Els comentaris van cessar quan va quedar encallat en la sorra de la petita platja, entre pedres i algues. Es van acostar des del moll, a prudent distància, temerosament, a poc a poc. El més valent va ser, no, la més valenta va ser la noia pèl-roja. Ella va ser la primera que es va aproximar, va baixar fins a la sorra i li va apartar la massa de posidònia que li cobria la cara, i només llavors va descobrir que era una persona ofegada. Els petits van anar corrent a les cases de l’interior per a donar la veu d'alarma. A partir d'aquest moment, els homes de les cases al voltant del petit moll es van atrevir a acostar-se i treure el cadàver de l'aigua, el van carregar fins al costat del banc de fusta, allà on hi havia Can Nando. Van advertir que pesava molt més del normal. Entre ells, comentaren que tal vegada estava inflat per l'aigua, ja que semblava haver estat massa temps surant a la deriva. Van apartar els caiacs i les bicicletes aparcades pel voltant per a deixar el cos a terra, va ser aquí quan es van adonar que era gran i negre.

 

—Sabeu que els negres creixen després de la mort? —va comentar el coix del poble.

 

Ningú va contestar. No coneixien l’ofegat, no era de Na Macaret ni dels voltants.

 

—No pot ser d’aquesta zona, no hi ha negres per aquí —va comentar el propietari del restaurant, fregant-se les mans mentre pensava en el negoci que faria amb els curiosos que vindrien d’altres zones de l’illa—. Cridaré a la gent d’es Diari de Menorca perquè vinguin els primers.

 

El cos tenia una negror especial i quelcom desconcertant; al mateix temps, hi havia alguna cosa de recognoscible en aquesta cara. Sí, els seus trets recordaven a algú, però era impossible saber-ho. No hi havia negres en aquestes latituds. Com no sabien què fer amb el cos, el van portar fins a unes pistes de tenis abandonades. Aquella nit els homes van decidir esbrinar si faltava algú a les urbanitzacions properes; les dones, encapçalades per la pèl-roja, es van quedar vetllant l'ofegat a les pistes de tenis. Li van llevar la posidònia que li cobria el cos, li van raspallar el cabell, li van treure les restes de roba que encara li quedaven, i van descobrir que portava la mort amb dignitat, encara que amb taques clares i fosques per tota la pell. Tenia un rostre ben maco que traspuava tranquil·litat, com si s'hagués abraçat a l'assossec de la mort més humida i dolça. Uns braços enormes, tant, que podria abraçar-les a totes elles alhora. Tot el cos del difunt era viril, gran i exsudava una aurèola de luxúria. Només faltava treure-li el drap que feia de tapall o tapaculs. Es van mirar amb picardia i la pèl-roja es va aprestar a reclamar el seu dret per haver demostrat ser la més valenta de totes les persones al voltant del moll. Així ho va fer. El que allí va aparèixer no era negre i tenia una envergadura que les va deixar atònites, ho estaven veient i no els hi cabia en la imaginació. Es va apropar un veí a recuperar el gos que havia entrat corrent a les pistes de tenis i, com amb un reflex instantani, les tovalloles de platja i pareos que tenien diverses veïnes van tapar la imatge que avergonyiria als homes del poble. Sorpreses per la seva proporció o desproporció i el seu color o no color, les dones van decidir llavors apedaçar-li una mica de roba perquè pogués tenir un funeral respectable. Les més velles cosien uns pareos per vestir-lo, i les més joves miraven el mòbil i es feien selfies. Totes estaven assegudes enfront del cadàver, el miraven entre puntada i selfie amb picardia.

 

—Per què té això de color negre? —va preguntar una de les més joves.

 

Ho van comparar entre riures amb allò que tenien els seus propis marits, pensant que ells no serien capaços de fer en tota una vida allò que aquell cadàver hauria estat capaç de fer en una nit.

 

—Té cara de dir-se Nacho, com l'actor porno —va dir la més anciana amb malícia.

 

I totes, entre riures, van assentir. A la majoria li va bastar amb mirar-ho una altra vegada per a comprendre que no podia tenir un altre nom. Les més atrevides, que eren les més joves, es van mantenir amb la il·lusió que en posar-li la roba, el frec pogués despertar aquell miracle de la naturalesa, encara que fora per un instant. Però va ser una il·lusió vana. Al matí, quan li van tapar la cara perquè no el molestés la llum, ho van veure tan mort, tan indefens, tan semblant als seus homes, que van començar a sentir pena per ell. Va ser una de les més joves la que, havent consultat internet a la nit, els va explicar el seu descobriment:

 

«El color de la pell és un caràcter que canvia amb relativa facilitat per la selecció natural. Els primers humans, en sortir d'Àfrica, eres més foscos, però començaren a perdre color quan van emigrar a latituds altes. I aquesta pigmentació no va ser igual per als que van anar a Europa i pels que van anar al nord d'Àsia. El sol —continuà llegint— és el factor que fa que ens hàgim de protegir d'ell en latituds on té més presència; on no hi ha sol, la pell clara és millor, perquè necessitem l'energia solar per a fabricar vitamina D».

 

—És a dir —va anunciar la noia mentre se li il·luminava la cara—, Nacho era blanc i mentre el seu cos va surar en la mar, es va enfosquir per a protegir-se del sol, malgrat estar mort.

 

Totes elles es van mirar amb incredulitat.

 

—El que hem de fer ara —la noia va continuar— és mirar-lo un altre cop i tractar de veure-ho com a un blanc i no com a un negre. Potser així el reconeixerem.

 

Una estona més tard, els homes van arribar a les pistes de tenis amb la notícia que l'ofegat no era tampoc de les urbanitzacions veïnes, elles es van mantenir callades. Els homes, sorpresos davant aquell silenci, van creure que no era més que cosa de dones i van marxar amb el propietari del bar, que els convidava a una cervesa. La pèl-roja, mortificada per tant de dubte, li va llevar llavors al cadàver la tela de la cara. Van començar a mirar-ho amb ulls diferents, li anaven aclarint la pell mentre ho revisaven de dalt a baix. A mesura que passaven els minuts, les dones es mostraven més inquietes, no s'atrevien a posar paraules als seus pensaments. No podia ser, es deien a si mateixes, però se'ls notava en les cares que anaven arribant a una conclusió. Nacho solament podia ser un en el món, i allí estava, estirat enfront d'elles. Les faccions que tenia al matí havien canviat. Les dones s'anaven mirant les unes a les altres fins que a la més jove se li va escapar el riure i totes van esclatar en una riallada conjunta i desinhibida.

 

—És el seminarista que va oficiar un funeral a l’ermita el mes passat!! —van cridar esvalotades.

 

Van decidir no dir-li-ho als homes per a poder així viure en pau. Va ser un secret de dona. Només elles s'emportarien el record d'aquell pal vigorós que els va alegrar la vista durant unes hores. L'endemà, li van fer els funerals més esplèndids que podien concebre's per a un ofegat orfe. Les dones van anar a buscar flors i el van cobrir de tal manera que els homes no entenien res i continuaven pensant: coses de dones!

 

A partir d'aquell dia, les dones de Na Macaret no van tenir necessitat de mirar-se les unes a les altres per a adonar-se que tot seria diferent. Sabien que, a partir d'aquell moment, les seves trobades amoroses amb els seus marits eternitzarien la memòria de Nacho.





 

lunes, 1 de agosto de 2022

La neollengua


 Publicat al Diari de Menorca l'1 d'agost de 2022





Fa uns dies s'ha fet viral un tuit del còmic Ángel Martín en el qual carrega contra la classe política en el seu micro-informatiu matinal: "Sigo escuchando que tenemos que hacer un pequeño esfuerzo". Un informatiu que ha denunciat les reiterades peticions a la població, per part de tots els àmbits polítics, a la realització de petits esforços: la pandèmia, les nevades, la guerra d'Ucraïna, el volcà de la Palma, els incendis, els talls elèctrics i altres situacions que s'han donat en aquest temps. Uns esforços que, fins i tot el Consell de Menorca va reconèixer i va agrair a la població menorquina en un vídeo, tal com va reflectir el Diari de Menorca el 18 de gener de 2021.


Per part seva, el politòleg Ángel Barroso, dos dies més tard, ha publicat una rèplica a aquest vídeo en el qual assenyala que “no tothom s'ha hagut d'esforçar per igual”. “No s'ha hagut d'esforçar igual qui va passar el confinament en un xalet amb piscina i jardí que qui el va passar en un pis compartit de 40 metres quadrats. No s'han hagut d'esforçar igual les empreses de l’Ibex 35 tenint els beneficis rècord de 58.000 milions d'euros que els 12 milions en risc de pobresa”, destaca. “No es tracta de fer tots petits esforços. Es tracta de repartir aquests esforços en funció de la possibilitat de cadascun perquè el benefici d'uns pocs no sigui la misèria de la majoria”, conclou. És a dir, en democràcia els esforços haurien d'involucrar-nos a tots de manera proporcional als nostres recursos, igual que la quantitat a pagar per multes: no representa el mateix 200 € de multa a l’economia d’un jubilat, que la mateixa quantitat a l’economia de Froilán de Marichalar, per exemple.


Aquesta breu introducció d'actualitat ve al cas per l'ús exagerat d'allò que George Orwell ja va descriure com neollengua, en la seva obra 1984, una distopia, escrita entre els anys 1947 i 1948, situada en un país anomenat Oceania el règim del qual controla als seus ciutadans i fins i tot el llenguatge que utilitzen, simplificant de manera deliberada el mateix per a evitar qualsevol forma de pensament crític amb la versió oficial. Orwell, en els seus escrits, denunciava que una de les maneres de difusió del pensament únic està en la perversió del llenguatge, en com l'ús del mateix influeix en el pensament propi, en la manera de raonar i, com a resultat, en les opinions que ens formem.


La neollengua manipula les paraules i intercanvia els seus significats per a guanyar simpaties a postures ideològiques. El llenguatge es torna un instrument per a servir als fins dels qui el manipulen. Mirem alguns exemples i vegem quant de realitat hi ha en això.


  • Quan hi ha un reajustament, simplement és un acomiadament. Et fan fora i vas a l'atur, si tens sort.

  • La desacceleració econòmica és una altra manera d’anomenar a la crisi econòmica.

  • Quan regalen diners als bancs és un estímul. A tu, un préstec amb interessos.

  • Una màquina és una inversió, però un treballador és una despesa.

  • Un empresari no dona treball, necessita treballadors.


És a dir, el llenguatge ens defineix i també a qui ens dirigeix i intenta manipular amb el seu ús. Qui domina el llenguatge, domina el món. S'utilitzen paraules per a confondre. Bategem amb eufemismes la realitat, per a limitar la nostra capacitat de pensar.


  • Els morts en les guerres eren caiguts, ara danys col·laterals.

  • Un treballador no costa diners a l'empresari, el genera.

  • Als diners destinats a la Casa Reial li diuen pressupost, però al destinat a ajudes socials, despesa.

  • Missions de pau són aquelles que van a una guerra.

  • Les reformes estructurals realment són retallades pressupostàries.


Hi ha un altre tipus de neollegua (curro, peña …) que “per a determinat tipus de població l’estàndard és l’argot i no hi ha cap altre registre. Fa la impressió que entre algun jovent és una tria deliberada, una distinció de classe. (...) Per a alguns, és la rebel·lió de la parla. (...) també pot amagar una desídia més de les que viu el país”, tal com diu el poeta i escriptor català Albert Planelles (Silenci amb ocells. Ed. Témenos, 2021). Aquesta simplicitat de la neollengua limita el diàleg fins a fer-lo inexistent. D’aquí l’interès perquè no desapareguin les xarxes socials tipus Twitter, on tot diàleg es redueix a poc més d’un centenar de caràcters i facilita la creació d’etiquetes falses per a usar en contra dels qui pensen diferent. Aquesta simplicitat ignorant ens enfonsa cada vegada més en una polarització que no admet tons grisos. Ja, el filòsof Noam Chomsky, al seu assaig sobre les “deu estratègies de manipulació dels mitjans” va dir que “la manipulació mediàtica fa més mal que la bomba atòmica, perquè destrueix els cervells”.

sábado, 30 de julio de 2022

Abraçar arbres: el millor llegat per a futures generacions

 


Article publicat el 10 de juny de 2022





Va ser un 6 de setembre de 2016 al voltant de les 02:00 h de la matinada quan uns nens, jugant amb petards a Punta Grossa (s’Arenal d’en Castell, Es Mercadal), van originar un dels incendis més grans que es recorden a Menorca. Va provocar el desallotjament de més de 600 persones i les flames es van apropar perillosament a altres nuclis urbanitzats, com cala Molí, Na Macaret i Addaia. Encara es recorda aquella jornada llarga i desoladora, així com l’olor i cendra que ens van acompanyar durant molts dies.

Abans de l’incendi, jo, veí de Na Macaret, acostumava a passejar pels voltants acompanyat per pins i ullastres. De fet, davant de casa teníem un gran pi que era un més de la família. Va servir de gronxador pels petits, de para-sol en ple estiu, ens deixava penjar una hamaca de les seves branques per dormir les migdiades, i feia de saló menjador estiuenc sota el qual compartíem dinar amb les formigues, vespes i ocells del voltant. També, en moments de tristor o enuig, ens refugiàvem sota les seves branques i xerràvem amb ell. Si havíem de marxar molts dies, no faltava mai una abraçada de comiat. Fins que es va cremar. Ara, només ens queda la soca calcinada de record, però continua present.

Abraçar arbres’ és una idea de principis dels anys setanta que va néixer amb el moviment ecologista indi Chipko, terme que significa abraçar en hindi. Aquest grup, format bàsicament per dones pobres, camperoles i artesanes majoritàriament, seguidores de Mahatma Gandhi i la resistència no violenta, té com a objectiu defensar el medi rural i natural en el qual viuen. Van saltar a la fama a conseqüència d’una acció que van dur a terme entre l’any 1986 i 1988 a la vall Doon, on les activistes van ser lligades als arbres, abraçant-los, per impedir la seva tala.

Malgrat els orígens reivindicatius que té l’abraçada d’arbres, nosaltres ens hem fixat en un altre aspecte: la seva finalitat sanadora. Allò que per a alguns pot semblar una ximpleria, compartir vida i temps amb un arbre, sembla que es va revertint de mica en mica. La societat, malgrat les notícies que els mitjans de comunicació trien publicar, va a millor. La medicina és un exemple. Un nombre important de les malalties d’avui en dia són d’origen psicosomàtic, segons diversos estudis mèdics. L'estrès ens provoca un mal funcionament del sistema nerviós neurovegetatiu i necessitem el contacte amb la natura per recuperar el nostre estat de salut i equilibri emocional. Necessitem un viatge sanatori sensorial, que els arbres ens ajuden a portar a terme de forma altruista.

En abraçar un arbre ens tornem a integrar amb la mare naturalesa i recuperem les nostres arrels com a part activa del planeta Terra, aprenem a escoltar el silenci del bosc i a comunicar-nos amb el nostre entorn proper, si som capaços de mantenir una respiració relaxada que vagi al ritme de la respiració interior de l’arbre, a banda d’ignorar i silenciar el mòbil. Hem d’intentar sentir les diferents textures d’escorça amb les palmes de les mans i olorar l’aroma dels diferents boscos, així com parlar tranquil·lament amb l’arbre; sap escoltar, no ho dubteu. Si ens fixem, quan mirem cap a la seva copa mentre l’acaronem amb la galta, veurem com es comunica amb els altres arbres a través de les puntes de les seves fulles, i, per sota, a través de les seves arrels. L’arbre connecta terra i cel, de les arrels més profundes a les fulles més altes que cerquen la llum. Si som capaços de mantenir aquesta actitud, aconseguirem disminuir l'estrès i la tensió muscular, haurem alliberat emocions i calmat l’ansietat que portem del dia a dia. 

Avui en dia, abraçar arbres també és important perquè, després d’haver-nos acostumat a mantenir una distància de dos metres amb les altres persones quan sortim de casa, per culpa de la Covid-19, necessitem tornar a aprendre a fer abraçades sense por. Cal complementar les abraçades als arbres amb les abraçades a les persones. Teniu en compte que, fins i tot, Jesús es va retirar a pregar al jardí de Getsemaní rodejat d’arbres i Buda va rebre la il·luminació assegut sota un arbre. Aquí, a Menorca, el GOB també ha potenciat les abraçades a la mar per demanar la protecció del litoral menorquí.

Abans de finalitzar, un consell, no oblideu portar els vostres fills i filles quan aneu a abraçar arbres. Us carregareu tots d’energia positiva i, al mateix temps, promoureu el respecte cap a la naturalesa que serà el millor llegat que podreu deixar a les futures generacions.


©Foto: Concha Catalán




lunes, 25 de julio de 2022

Atenció turistes!! Vigileu la màgia dels ullastres!!


   Article publicat al Es Diari de Menorca el 26 de juliol del 2019





 

        

Fa unes setmanes vaig fer una excursió organitzada pel Parc Natural Educació ambiental Es Grau a ‘la bassa des Armaris’ per conèixer una de les zones més desconegudes del parc amb un alt valor paisatgístic i botànic. Va ser una excursió molt interessant en la que un botànic, especialista en plantes i natura de Menorca, ens va estar donant moltes i molt entretingudes explicacions.


De totes elles, un comentari em va preocupar. Es va referir a les xerrades que normalment fa a les escoles i instituts al voltant de l’illa. Ha comprovat en carn pròpia (no em demaneu percentatges, si us plau) com els fillets i filletes que viuen a Menorca no saben pràcticament res de les tradicions ni del camp menorquí, de la màgia que els envolta. Imagineu-vos els turistes!!

 

Un camp, un camí, una senda que guia tothom a casa seva, a les platges i cales. Però quan caminem per aquests camins, ¿us heu parat a pensar d’on ve la màgia que els envolta? La resposta és difícil per lo senzilla que és: de les barreres d’ullastre de les tanques menorquines.

 

Demà de camí a la platja, pareu davant una tanca: mireu i toqueu la barrera. És pura màgia el que us pot transmetre si ho feu amb convenciment.

 

Qui fa les barreres a les tanques? L’arader, un ofici artesanal i tradicional de Menorca. Moltes vegades aquest ofici s’aprèn per tradició de pares a fills. A més de les barreres, l’arader es dedica a fer balustrades, tabalets, taules, bancs de pagès, mànecs d’eines, escales d’hortalà, ... amb llenya d’ullastre autòctona, la màgica.

 

Les barreres menorquines són portes de llenya d'ullastre que constitueixen un element del patrimoni cultural menorquí, universal. Aquestes barreres han servit per controlar el pas pels portells oberts en els murs de pedra seca que limiten les tanques. També s'utilitzen per protegir l'entrada als camins particulars que porten fins als habitatges rurals. La tradició diu que han de tenir vuit travessers horitzontals i un de diagonal perquè siguin realment màgiques.

 

El procés de fabricació ha estat tradicionalment artesanal amb llenya d'ullastre (Olea Europea L. var. sylvestris) que és una olivera borda o silvestre. És una planta amb gran resistència a la sequera amb una llenya molt dura i resistent, però de creixement lent i retorçat. Aquestes barreres poden arribar fins als vint anys de vida i segles de coneixement compartit a través de les seves arrels.

 

Si us hi fixeu, quan les toqueu (si pot ser amb els vostres fillets i filletes), les barreres tenen una màgia i un estil ben propi i no n'hi ha dues d'iguals. La llenya que esteu tocant va néixer en un bosc màgic (tots els boscos ho són), el llenyataire va seleccionar els rebrots de cada ullastre i en separà aquells pals que, més o menys torts, va utilitzar per a la fabricació de la barrera que esteu tocant. Més tard, al magatzem va deixar la llenya assecar prop d'un any. Per cada barrera ha seleccionat una a una les peces més convenients. Amb el seu saber fer, l’arader, acarona la llenya, la serra i l’emmetxa, transformant un munt de llenya en la barrera de fusta màgica que esteu tocant.

 

El ferrer, un altre artesà, remata la feina bastint les barreres amb les corresponents armelles, barretes i pastellares tradicionals amb un cul d'ampolla per fer de frontissa.


Per últim, sabeu que l’eix sobre del qual descansa la barrera i es mouen les portes es diu polleguera?

 

O sigui que quan algú us tregui de polleguera ja sabeu que us està traient del vostre centre o estat natural. Pura màgia!




viernes, 24 de junio de 2022

Son Bou i la pèrdua de sorra

 Article publicat al Es Diari de Menorca el 31 de juliol del 2020




Fa pocs dies hem llegit a les pàgines d’aquest diari els problemes de Son Bou amb la sorra de les seves platges, anys enrere vam llegir una notícia similar respecte a les platges de Sant Tomàs i Binigaus. Aquest és un problema que es repeteix cada any a diverses platges de la nostra illa, amb una superfície d'aproximadament 700 km2 i uns 200 km de costa. Al llarg d’aquests, hi ha un total de 119 platges i cales que suposen un 9% de la línia de costa de l’illa.

La costa és un espai de transició entre el mar i la terra. Es poden diferenciar dos tipus de costa: d'erosió (penya-segats) i de sedimentació (platges, arenals i aiguamolls costaners). Les primeres són zones de la costa en les quals l'onatge incideix violentament i desgasten la superfície. El material que es desprèn d'elles és traslladat per mitjà de les ones, marees i corrents marins cap a zones de menor energia (zones de sedimentació), en les quals es diposita i forma les platges.
Aquestes platges, base de l'activitat turística de l’illa, són una part viva, dinàmica i canviant que és molt fràgil.
 A Menorca, com que no hi ha importants rius que aportin sediment, l'origen de la sorra de les platges és fonamentalment marí i prové de la mateixa erosió geològica que pateix l'illa i també, i en gran part, de restes d'esquelets d'organismes marins que són rics en calci. Però l’origen d’una gran part de la sorra prové directament d'animals marins.
A l’estiu, quan l'onatge és tranquil, el sediment que s'havia dipositat a les barres de sorra submergides torna cap a la part seca de les platges gràcies als moviments de les ones. Apareixen acumulacions de sorra o de sorra i fulles de Posidònia oceànica a l'inici de la zona seca de la platja, que per l'acció de vents dominants de mar a terra es traslladen cap a l'interior i acaben integrant-se en el cordó dunar.
 El sistema duna-platja-fons marí ha de viure en constant equilibri per sobreviure. La pèrdua d'una d'aquestes tres zones fa que les platges siguin més vulnerables a esdeveniments erosius com els temporals.

Les praderies de posidònia, una de les formacions més característiques i importants de la costa menorquina, són boscos submarins productors de vida i oxigen. Aquestes praderies fixen els fons de sorra gràcies a les arrels de les plantes, i l'estructura estable formada pels rizomes té un important efecte amortidor de l'onatge i dels corrents, cosa que impedeix l'erosió de la costa i, per tant, la regressió de les platges de sorra.

Les dunes, acumulacions de sorra que se situen a la part seca de la platja, requereixen la presència de sediment (sorra) i l'existència de vent que bufi de mar cap a terra. D'aquesta manera les dunes creixen a partir de la sorra que les ones transporten del fons del mar i que dipositen a la superfície de la platja. És a dir, actuen com a bancs de sorra.
La vegetació és molt important per a la generació de la duna, no els hotels ni edificis prop de la platja. D'una banda disminueix la velocitat del vent i la seva capacitat de transport, mentre que per una altra, les plantes afavoreixen la seva sedimentació a la vegada que doten la duna d'estructura. Les espècies vegetals que habiten al sistema dunar són espècies capaces de suportar condicions ambientals extremes com són una alta salinitat del sòl, elevades temperatures a l'estiu, el salobre del mar i els continus moviments de sorra. Per tal de créixer, utilitzen les restes de Posidònia oceànica que per l'acció del vent i onatge s'han desplaçat cap a l'interior de la platja. L
Posidònia oceànica allunya el trencament de les ones i mitiga el seu impacte a la línia de costa. Al seu torn, el sistema dunar actua com a barrera i impedeix que la pujada del nivell del mar, acompanyat de temporals extrems, afecti les zones costaneres. D'aquesta manera, si no existissin les platges, els efectes dels grans temporals podrien provocar inundacions a la costa.

En definitiva, hem de ser conscients que les platges són estructures canviants que constantment pateixen aportacions i pèrdues de materials. Si hi ha més aportació que pèrdues, la platja creix. Si és a l’inrevés, la platja va desapareixent. Això és el que passa en algunes zones on, a causa de la construcció indiscriminada, la sorra que era transportada pels corrents ja no arriba a les platges i aquestes han de ser mantingudes artificialment.

La situació actual és de sobres coneguda. La construcció en massa ha destruït ecològicament i estèticament bona part de la nostra costa. Malgrat que s’ha anat regulant, de forma molt tímida, la quantitat de persones que fan ús de les platges en el període estival és tremenda. Això significa un repte molt gran per a la salut i sostenibilitat de les platges.

Per acabar, si voleu saber-ne més us recomano:

·             La visita periòdica i comentada al Parc Natural de s’Albufera des Grau, part d’aquest article prové de les explicacions de la responsable.

·             Visiteu el web http://platges.biosferamenorca.org/portal.aspx per tenir una informació més detallada.

·             Feu-vos socis del GOB Menorca (Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) per tal d’ajudar a fer un ecologisme responsable.