Fa un temps vaig anar a una excursió
a ‘la bassa des Armaris’ per
conèixer una de les zones més desconegudes del parc d'Es Grau, amb un alt valor
paisatgístic i botànic. Va ser una excursió molt interessant en la que un botànic,
especialista en plantes i natura de Menorca, ens va estar donant moltes explicacions molt entretingudes. De totes elles, un comentari em va preocupar. Es va
referir a les xerrades que normalment fa a les escoles i instituts al voltant
de l’illa. Ha comprovat en carn pròpia (no em demaneu percentatges, si us plau)
com els fillets i filletes que viuen a Menorca no saben pràcticament res de les
tradicions ni del camp que els envolta. Un camp, un camí, una senda
que els guia cada dia de casa seva a l’escola. Va posar com a exemple el
desconeixement que tenen de les barreres d’ullastre de les tanques menorquines.
I això no és responsabilitat de l’escola.
Demà de camí a l’escola, als
extraescolars, al supermercat, pareu davant una tanca: mireu i toqueu la barrera amb els vostres fills
i filles. És pura màgia el que us pot transmetre si ho feu amb convenciment.
Qui fa les barreres a les tanques?
L’arader.
L’arader és un ofici artesanal i
tradicional. Moltes vegades aquest ofici s’aprèn per tradició de
pares a fills. A més de les barreres, l’arader es dedica a fer balustrades,
tabalets, taules, bancs de pagès, mànecs d’eines, escales d’hortalà, ... amb
llenya d’ullastre autòctona, la màgica.
Les barreres menorquines són
portes de llenya d'ullastre que constitueixen un element del nostre patrimoni
cultural. Aquestes barreres han servit per controlar el pas
pels portells oberts en els murs de pedra seca (això vol dir que les pedres no es mullen? No, és una tècnica constructiva d’origen tradicional i popular que es duu a terme mitjançant l’ús de pedres, prescindint totalment de morter o argamassa. En certes ocasions, s’utilitza sorra seca per omplir els buits de la paret, d’aquí la denominació) que limiten les tanques. També s'utilitzen per protegir
l'entrada als camins particulars que porten fins als habitatges rurals. La
tradició diu que han de tenir vuit travessers horitzontals i un de diagonal.
El procés de fabricació ha estat
tradicionalment artesanal amb llenya d'ullastre (Olea Europea L. var. sylvestris) que és una olivera borda
o silvestre. És una planta amb gran resistència a la sequera amb una llenya
molt dura i resistent, però de creixement lent i retorçat. Aquestes barreres
poden arribar fins als vint anys de vida.
Si us hi fixeu, quan les toqueu (amb els vostres fillets i
filletes), les barreres tenen una màgia i un estil ben propi i no n'hi ha dues d'iguals.
Comenteu que la llenya que esteu tocant
va néixer en un bosc màgic (tots els boscos ho són), el llenyataire va seleccionar
els rebrots de cada ullastre i en separà aquells pals que, més o menys torts, va
utilitzar per a la fabricació de la barrera que esteu tocant. Més tard, al
magatzem va deixar la llenya assecar prop d'un any. Per cada barrera ha
seleccionat una a una les peces més convenients. Amb el seu saber fer,
l’arader, acarona la llenya, la serra i l’emmetxa, transformant un munt de
llenya en la barrera de fusta màgica que esteu tocant.
El ferrer, un altre artesà, remata la
feina bastint les barreres amb les corresponents armelles, barretes i pastellares
tradicionals amb un cul d'ampolla per fer de frontissa.
Per últim, sabeu que l’eix sobre del
qual descansa la barrera i es mouen les portes
es diu polleguera?
O sigui que quan els vostres fillets i
filletes us treguin de polleguera ja
sabeu que us estan traient del vostre centre o estat natural. Pura màgia!
L'article del mes passat:
