No, no són les formigues argentines que
ens han inundat Menorca. Els veig pel retrovisor del cotxe a la carretera:
un cotxe de lloguer que ve ràpid, molt ràpid. Velocitat màxima 30 km/h. M’avancen. Pocs minuts després ens retrobem al pàrquing
d’Algaiarens. Estan parats esperant un segon cotxe. Tancats dins el vehicle amb
l’aire condicionat a tope (es veu pel tel d’humitat que hi ha al vidre). Tot
molt ecològic.
Marxo a la platja, en el camí veig petits
monticles de pedres. Els monticles de pedres
són unes construccions espirituals a Àsia. Aquí, no. Aquí són una moda molt
perjudicial per els animals que hi viuen i les plantes que l’habiten. A més a
més, s’està desfigurant la fesomia de la costa pedregosa dels nostres litorals,
alterant a nivells increïbles el paisatge. Aviso a un
depredador perquè no ho faci: “Jo he pagat per venir a divertir-me i puc fer el
que vulgui.”
Trobo
un lloc a la sorra, estenc la tovallola i els veïns de platja, depredadors
també, van amagant les burilles de les cigarretes sota la sorra (el tipus de material de
què estan fets els filtres sumat a totes les substàncies del tabac provoquen
que siguin molt tòxiques: una sola burilla és capaç de contaminar fins a 50
litres d'aigua dolça o 10 litres d'aigua salada. Això en una illa amb problemes d'aigua potable). Aquest
grup de depredadors també tenen els mòbils amb músiques diferents que es
barregen en veu alta. Jo, masoquista de mena, els hi explico el tema de l’aigua
i les burilles i els hi demano que es posin auriculars. Em miren com si jo fos
un alienígena i el depredador mascle alfa diu en veu ben alta: “Jo he pagat per
venir a divertir-me i puc fer el que vulgui.” La resta li riu la resposta.
Me’n vaig a remullar i intento passar
entremig de pistes improvisades de pales de tennis ocupant cada parella quatre
o cinc metres de vora de la mar i esquitxant tothom que passa per allà. Un cop
dins l’aigua arriba una zòdiac fora de la zona de control. El noi de la Creu
Roja li diu educadament que això està prohibit. La senyora que acompanya el
vell llop de mar li espeta: ‘i tu qui ets per dir-nos això?’ ‘El responsable de
la Creu Roja’, li contesta amb educació. ‘Doncs dedica’t a la teva feina que és
salvar vides i deixan’s en pau’. El professional de la Creu Roja sense
contestar arrossega la zòdiac fins a la vora de la mar, a la zona de barques i
els hi fa remar fins sortir de la zona de seguretat. M’apropo i el felicito per
la feina ben feta i la paciència.
Un cop surto, veig a la meva esquerra un
grup de formigues argentines bípedes traient terra roja de la muntanya,
erosionant-la un cop més, per fer-se’n un bany de fang. Utilitzar la terra de
la base del turó provoca a curt i mitjà termini despreniments sobre la platja.
Agafo la meva tovallola i decideixo
marxar per escriure aquest article. Si volem continuar essent Reserva de la
Biosfera, el Govern menorquí, amb l’assessorament del GOB, hauria de posar
CARTELLS BEN GROSSOS a les platges i camins avisant un cop més dels perills i la
prohibició de fer monticles de pedres, banys de fang, enterrament de burilles i
la necessitat i obligació de posar el mòbils en silenci a la platja i pel camí
de cavalls. En definitiva, és necessària una campanya més potent d’informació i
sensibilització, que impliqui a les administracions competencials en costes i
medi ambient, per evitar que aquestes modes es segueixin duent a terme. Així
les persones que intentem evitar la depredació del nostre entorn podrem recórrer
als cartells i no ens haurem de sentir: “Jo he pagat per venir a divertir-me i
puc fer el que vulgui.”
@jlregojo #RegEye
@jlregojo #RegEye
