Depredadors de platja

No, no són les formigues argentines que ens han inundat Menorca. Els veig pel retrovisor del cotxe a la carretera: un cotxe de lloguer que ve ràpid, molt ràpid. Velocitat màxima 30 km/h. M’avancen. Pocs minuts després ens retrobem al pàrquing d’Algaiarens. Estan parats esperant un segon cotxe. Tancats dins el vehicle amb l’aire condicionat a tope (es veu pel tel d’humitat que hi ha al vidre). Tot molt ecològic.

Marxo a la platja, en el camí veig petits monticles de pedres. Els monticles de pedres són unes construccions espirituals a Àsia. Aquí, no. Aquí són una moda molt perjudicial per els animals que hi viuen i les plantes que l’habiten. A més a més, s’està desfigurant la fesomia de la costa pedregosa dels nostres litorals, alterant a nivells increïbles el paisatge. Aviso a un depredador perquè no ho faci: “Jo he pagat per venir a divertir-me i puc fer el que vulgui.”

Trobo un lloc a la sorra, estenc la tovallola i els veïns de platja, depredadors també, van amagant les burilles de les cigarretes sota la sorra (el tipus de material de què estan fets els filtres sumat a totes les substàncies del tabac provoquen que siguin molt tòxiques: una sola burilla és capaç de contaminar fins a 50 litres d'aigua dolça o 10 litres d'aigua salada. Això en una illa amb problemes d'aigua potable). Aquest grup de depredadors també tenen els mòbils amb músiques diferents que es barregen en veu alta. Jo, masoquista de mena, els hi explico el tema de l’aigua i les burilles i els hi demano que es posin auriculars. Em miren com si jo fos un alienígena i el depredador mascle alfa diu en veu ben alta: “Jo he pagat per venir a divertir-me i puc fer el que vulgui.” La resta li riu la resposta.

Me’n vaig a remullar i intento passar entremig de pistes improvisades de pales de tennis ocupant cada parella quatre o cinc metres de vora de la mar i esquitxant tothom que passa per allà. Un cop dins l’aigua arriba una zòdiac fora de la zona de control. El noi de la Creu Roja li diu educadament que això està prohibit. La senyora que acompanya el vell llop de mar li espeta: ‘i tu qui ets per dir-nos això?’ ‘El responsable de la Creu Roja’, li contesta amb educació. ‘Doncs dedica’t a la teva feina que és salvar vides i deixan’s en pau’. El professional de la Creu Roja sense contestar arrossega la zòdiac fins a la vora de la mar, a la zona de barques i els hi fa remar fins sortir de la zona de seguretat. M’apropo i el felicito per la feina ben feta i la paciència.

Un cop surto, veig a la meva esquerra un grup de formigues argentines bípedes traient terra roja de la muntanya, erosionant-la un cop més, per fer-se’n un bany de fang. Utilitzar la terra de la base del turó provoca a curt i mitjà termini despreniments sobre la platja.

Agafo la meva tovallola i decideixo marxar per escriure aquest article. Si volem continuar essent Reserva de la Biosfera, el Govern menorquí, amb l’assessorament del GOB, hauria de posar CARTELLS BEN GROSSOS a les platges i camins avisant un cop més dels perills i la prohibició de fer monticles de pedres, banys de fang, enterrament de burilles i la necessitat i obligació de posar el mòbils en silenci a la platja i pel camí de cavalls. En definitiva, és necessària una campanya més potent d’informació i sensibilització, que impliqui a les administracions competencials en costes i medi ambient, per evitar que aquestes modes es segueixin duent a terme. Així les persones que intentem evitar la depredació del nostre entorn podrem recórrer als cartells i no ens haurem de sentir: “Jo he pagat per venir a divertir-me i puc fer el que vulgui.”

@jlregojo  #RegEye