L’IMSERSO no només envia jubilats a Menorca, també informa que, entre el 14 de març del 2020 i el 3 d’abril de 2022, més de 32.800 persones han mort als asils espanyols (terme no políticament correcte) degut a la pandèmia, 369 a les Balears. Aquest document ha coincidit amb el visionat de dues antigues conferències radiofòniques pronunciades pel filòsof francès Michel Foucault el 7 i el 21 de desembre de 1966 a France-Culture amb els títols “Utopies i heterotòpies i El cos utòpic”.
Una heterotòpia és el contra-espai entre els espais que s'oposa a tot el que li envolta, “concebuda al cap de les persones, o francament en l'interstici de les seves paraules, en el gruix dels seus relats, o bé en el lloc sense lloc dels seus somnis, en el buit del seu cor”.
A continuació, veurem dos exemples ‘foucaultians’ de com la filosofia no és una cosa etèria, sinó que s'ha corporitzat; allò que no es veu, ha d'emergir: els asils i les putes. En temps de la Covid-19, els asils han posat en evidència la deixadesa a la qual estan sotmesos. Les morts d'ancians són una bufetada a aquesta falsa societat del benestar per a uns pocs pagada per molts. Fins i tot, quan el nom ens avergonyeix i incomoda, el canviem per un altre menys lesiu al nostre sentiment de vergonya col·lectiva, residències o centres geriàtrics.
Fa uns mesos, les pàgines d’aquest diari ens van informar d’un estudi sobre l’explotació sexual a Maó. Una de les conclusions de caire general va ser que la prostitució a Menorca està invisibilitzada. El seu volum fluctua segons com va l’economia de s’illa. Estem parlant de la clàssica puta o hetaira que esmenta Beauvoir; ambdues tenen en comú la seva submissió als interessos sexuals, afectius i socials dels homes. I això no canviarà per molt que l’anomenem “treballadora sexual” o “escort”. Ja Orwell, a 1984, ens va ensenyar la neollengua que elimina els significats no desitjats d'algunes paraules.
Hi ha altres heterotòpies allí on sempre hi ha moviment i mai es repeteix el moment: en el procés creatiu. D'aquí la perillositat davant la Institució d'aquests contra-espais. Foucault, Beauvoir i molts altres filòsofs i filòsofes parlen de l'esperit i del cos. Ens ensenyen que, mentre els governs, mitjançant lleis, procuren el benestar de les persones o ens amenacen amb la força, sempre es dirigeixen al cos. En canvi, no poden arribar a eliminar les nostres heterotòpies, tot el que és estimat per l'esperit.
En un altre ordre de coses, per a Foucault, a diferència de Plató, l'ànima és la presó del cos, el conjunt d’heterotòpies o idees que afecten directament el cos, sigui la seva psique o la relació amb el seu entorn. Contra-espais que conformen la nostra manera de ser: el jo sexual tancat, l'empresonament del dissident, de la dona contestatària, el tancament del boig o del vell. Contra-espais que es regeixen per uns certs principis, segons els quals “no hi ha una sola forma d’heterotòpia que hagi romàs constant”. Cada societat i cada època ha tingut i continua tenint els seus: “els que la societat condiciona en els seus marges, en les àrees buides que l'envolten, aquests llocs estan més aviat reservats als individus el comportament dels quals representa una desviació en relació amb la mitjana o la norma exigida”. L'art, les humanitats, la filosofia estan sent arraconades a la nostra societat perquè tot allò que no es materialitza en consum i capital és ociositat i aquesta es penalitza com una desviació (igual que la vellesa).
D'altra banda, Foucault també ens porta a aprofundir la comprensió de l'experiència utòpica del nostre cos, “aquest lloc absolut, el petit fragment d'espai amb el qual em faig, estrictament, cos. El meu cos, implacable tòpia”. Un cos al qual estic condemnat per a tota la vida i el converteixo en l'actor principal de totes les utopies mitjançant petits canvis. Heus aquí la gran diferència entre el cos de Foucault i el de Beauvoir, ja que aquesta última no deixa espai a l'hedonisme.
“Potser valdria dir que fer l'amor implica sentir que el cos propi es tanca sobre si mateix, que per fi s'existeix fora de tota utopia amb tota la densitat d'un entre les mans de l'altre: sota els dits de l'altre que et recorren, el teu cos adquireix una existència; contra els llavis de l'altre els teus llavis esdevenen sensibles; davant dels seus ulls entretancats el nostre rostre adquireix una certitud i hi ha, per fi, una mirada per a veure les teves pupil·les tancades”.
Finalment, Foucault assenyala que “si ens agrada tant fer l'amor, és perquè quan es fa l'amor el cos és aquí”, perquè et despulles en la foscor i tot al teu voltant t'ignora, deixa de mirar-te. Deixes de pertànyer-te i et converteixes en aquest nou espai, aquesta nova heterotòpia que és la suma de cossos que passes a ocupar.
Simone de Beauvoir, pel seu costat, ens presenta a El segon sexe, llibre escrit en els anys quaranta i marcat pel rebuig del seu pare a la seva condició de dona, un text sobre la dona que tots els homes haurien de llegir i moltes dones també, que ens ensenya que no tot ésser humà femella és necessàriament dona, si no participa de la feminitat. Un text que hauria de fer reflexionar a molts homes perquè mostra que la humanitat “és mascle, i l'home defineix a la dona no en si mateixa, sinó en relació amb ell; no la considera com un ésser autònom”. Segons Beauvoir, “en el moment en què les dones comencen a participar en l'elaboració del món, aquest món és encara un món que pertany als homes: ells no el dubten, elles ho dubten a penes. Negar-se a ser l'Altre, refusar la complicitat amb l'home, seria per a elles renunciar a tots els avantatges que pot procurar-los l'aliança amb la casta superior”. I aquest és el parany, el patriarcat amb pell d'ovella ha aconseguit, amb la multiplicitat d'orientacions sexuals existents i la definició de què significa ser dona, la divisió del bloc feminista enfront del monolític bloc d'homes. L'home ha assolit constituir diversos ALTRES entre el feminisme i, molt maquiavèl·licament, sempre troba complicitats; l'home es pensa en si mateix el centre, sense la dona. Moltes d'elles, fins i tot avui dia, no es pensen sense l'home, malgrat el seu discurs feminista. Divideix i venceràs. A Espanya es veu en les lluites entre els grups feministes sobre què significa ser dona que sorgeixen al voltant del 8 de març, fins a arribar a l'absurd que un partit ultradretà com Vox fa seva una part del discurs d'una feminista icònica del segle XX i fundadora del Partit Feminista d'Espanya com Lídia Falcón.
A favor seu, Beauvoir té haver obtingut convertir les dones en grup polític, com ho són els jueus, els negres, els indígenes o els proletaris. Això és realment important. La lluita passa per la solidaritat entre aquests diferents grups explotats i “rebutjar les vagues nocions de superioritat, inferioritat o igualtat que han alterat totes les discussions, i començar de nou”.
De totes maneres, penso que l’estímul irrefrenable a la especulació i consumisme ens buida de valors morals i culturals; totis nosaltris hauríem de considerar-nos exclusivament éssers humans. Cal millorar, i no només amb discursos i promeses, l’atenció dels nostres avis i àvies, augmentar els recursos per la detecció i derivació de les dones en risc d’explotació sexual als serveis especialitzats i generar espais de creació artística alternativa.
