#RegEye

sábado, 30 de julio de 2022

Abraçar arbres: el millor llegat per a futures generacions

Article publicat el 10 de juny de 2022

Va ser un 6 de setembre de 2016 al voltant de les 02:00 h de la matinada quan uns nens, jugant amb petards a Punta Grossa (s’Arenal d’en Castell, Es Mercadal), van originar un dels incendis més grans que es recorden a Menorca. Va provocar el desallotjament de més de 600 persones i les flames es van apropar perillosament a altres nuclis urbanitzats, com cala Molí, Na Macaret i Addaia. Encara es recorda aquella jornada llarga i desoladora, així com l’olor i cendra que ens van acompanyar durant molts dies.

Abans de l’incendi, jo, veí de Na Macaret, acostumava a passejar pels voltants acompanyat per pins i ullastres. De fet, davant de casa teníem un gran pi que era un més de la família. Va servir de gronxador pels petits, de para-sol en ple estiu, ens deixava penjar una hamaca de les seves branques per dormir les migdiades, i feia de saló menjador estiuenc sota el qual compartíem dinar amb les formigues, vespes i ocells del voltant. També, en moments de tristor o enuig, ens refugiàvem sota les seves branques i xerràvem amb ell. Si havíem de marxar molts dies, no faltava mai una abraçada de comiat. Fins que es va cremar. Ara, només ens queda la soca calcinada de record, però continua present.

‘Abraçar arbres’ és una idea de principis dels anys setanta que va néixer amb el moviment ecologista indi Chipko, terme que significa abraçar en hindi. Aquest grup, format bàsicament per dones pobres, camperoles i artesanes majoritàriament, seguidores de Mahatma Gandhi i la resistència no violenta, té com a objectiu defensar el medi rural i natural en el qual viuen. Van saltar a la fama a conseqüència d’una acció que van dur a terme entre l’any 1986 i 1988 a la vall Doon, on les activistes van ser lligades als arbres, abraçant-los, per impedir la seva tala.

Malgrat els orígens reivindicatius que té l’abraçada d’arbres, nosaltres ens hem fixat en un altre aspecte: la seva finalitat sanadora. Allò que per a alguns pot semblar una ximpleria, compartir vida i temps amb un arbre, sembla que es va revertint de mica en mica. La societat, malgrat les notícies que els mitjans de comunicació trien publicar, va a millor. La medicina és un exemple. Un nombre important de les malalties d’avui en dia són d’origen psicosomàtic, segons diversos estudis mèdics. L'estrès ens provoca un mal funcionament del sistema nerviós neurovegetatiu i necessitem el contacte amb la natura per recuperar el nostre estat de salut i equilibri emocional. Necessitem un viatge sanatori sensorial, que els arbres ens ajuden a portar a terme de forma altruista.

En abraçar un arbre ens tornem a integrar amb la mare naturalesa i recuperem les nostres arrels com a part activa del planeta Terra, aprenem a escoltar el silenci del bosc i a comunicar-nos amb el nostre entorn proper, si som capaços de mantenir una respiració relaxada que vagi al ritme de la respiració interior de l’arbre, a banda d’ignorar i silenciar el mòbil. Hem d’intentar sentir les diferents textures d’escorça amb les palmes de les mans i olorar l’aroma dels diferents boscos, així com parlar tranquil·lament amb l’arbre; sap escoltar, no ho dubteu. Si ens fixem, quan mirem cap a la seva copa mentre l’acaronem amb la galta, veurem com es comunica amb els altres arbres a través de les puntes de les seves fulles, i, per sota, a través de les seves arrels. L’arbre connecta terra i cel, de les arrels més profundes a les fulles més altes que cerquen la llum. Si som capaços de mantenir aquesta actitud, aconseguirem disminuir l'estrès i la tensió muscular, haurem alliberat emocions i calmat l’ansietat que portem del dia a dia.

Avui en dia, abraçar arbres també és important perquè, després d’haver-nos acostumat a mantenir una distància de dos metres amb les altres persones quan sortim de casa, per culpa de la Covid-19, necessitem tornar a aprendre a fer abraçades sense por. Cal complementar les abraçades als arbres amb les abraçades a les persones. Teniu en compte que, fins i tot, Jesús es va retirar a pregar al jardí de Getsemaní rodejat d’arbres i Buda va rebre la il·luminació assegut sota un arbre. Aquí, a Menorca, el GOB també ha potenciat les abraçades a la mar per demanar la protecció del litoral menorquí.

Abans de finalitzar, un consell, no oblideu portar els vostres fills i filles quan aneu a abraçar arbres. Us carregareu tots d’energia positiva i, al mateix temps, promoureu el respecte cap a la naturalesa que serà el millor llegat que podreu deixar a les futures generacions.

©Foto: Concha Catalán

lunes, 25 de julio de 2022

Atenció turistes!! Vigileu la màgia dels ullastres!!

Article publicat al Es Diari de Menorca el 26 de juliol del 2019

Fa unes setmanes vaig fer una excursió organitzada pel Parc Natural Educació ambiental Es Grau a ‘la bassa des Armaris’ per conèixer una de les zones més desconegudes del parc amb un alt valor paisatgístic i botànic. Va ser una excursió molt interessant en la que un botànic, especialista en plantes i natura de Menorca, ens va estar donant moltes i molt entretingudes explicacions.

De totes elles, un comentari em va preocupar. Es va referir a les xerrades que normalment fa a les escoles i instituts al voltant de l’illa. Ha comprovat en carn pròpia (no em demaneu percentatges, si us plau) com els fillets i filletes que viuen a Menorca no saben pràcticament res de les tradicions ni del camp menorquí, de la màgia que els envolta. Imagineu-vos els turistes!!

Un camp, un camí, una senda que guia tothom a casa seva, a les platges i cales. Però quan caminem per aquests camins, ¿us heu parat a pensar d’on ve la màgia que els envolta? La resposta és difícil per lo senzilla que és: de les barreres d’ullastre de les tanques menorquines.

Demà de camí a la platja, pareu davant una tanca: mireu i toqueu la barrera. És pura màgia el que us pot transmetre si ho feu amb convenciment.

Qui fa les barreres a les tanques? L’arader, un ofici artesanal i tradicional de Menorca. Moltes vegades aquest ofici s’aprèn per tradició de pares a fills. A més de les barreres, l’arader es dedica a fer balustrades, tabalets, taules, bancs de pagès, mànecs d’eines, escales d’hortalà, ... amb llenya d’ullastre autòctona, la màgica.

Les barreres menorquines són portes de llenya d'ullastre que constitueixen un element del patrimoni cultural menorquí, universal. Aquestes barreres han servit per controlar el pas pels portells oberts en els murs de pedra seca que limiten les tanques. També s'utilitzen per protegir l'entrada als camins particulars que porten fins als habitatges rurals. La tradició diu que han de tenir vuit travessers horitzontals i un de diagonal perquè siguin realment màgiques.

El procés de fabricació ha estat tradicionalment artesanal amb llenya d'ullastre (Olea Europea L. var. sylvestris) que és una olivera borda o silvestre. És una planta amb gran resistència a la sequera amb una llenya molt dura i resistent, però de creixement lent i retorçat. Aquestes barreres poden arribar fins als vint anys de vida i segles de coneixement compartit a través de les seves arrels.

Si us hi fixeu, quan les toqueu (si pot ser amb els vostres fillets i filletes), les barreres tenen una màgia i un estil ben propi i no n'hi ha dues d'iguals. La llenya que esteu tocant va néixer en un bosc màgic (tots els boscos ho són), el llenyataire va seleccionar els rebrots de cada ullastre i en separà aquells pals que, més o menys torts, va utilitzar per a la fabricació de la barrera que esteu tocant. Més tard, al magatzem va deixar la llenya assecar prop d'un any. Per cada barrera ha seleccionat una a una les peces més convenients. Amb el seu saber fer, l’arader, acarona la llenya, la serra i l’emmetxa, transformant un munt de llenya en la barrera de fusta màgica que esteu tocant.

El ferrer, un altre artesà, remata la feina bastint les barreres amb les corresponents armelles, barretes i pastellares tradicionals amb un cul d'ampolla per fer de frontissa.

Per últim, sabeu que l’eix sobre del qual descansa la barrera i es mouen les portes es diu polleguera?

O sigui que quan algú us tregui de polleguera ja sabeu que us està traient del vostre centre o estat natural. Pura màgia!

viernes, 24 de junio de 2022

Son Bou i la pèrdua de sorra

Article publicat al Es Diari de Menorca el 31 de juliol del 2020

Fa pocs dies hem llegit a les pàgines d’aquest diari els problemes de Son Bou amb la sorra de les seves platges, anys enrere vam llegir una notícia similar respecte a les platges de Sant Tomàs i Binigaus. Aquest és un problema que es repeteix cada any a diverses platges de la nostra illa, amb una superfície d'aproximadament 700 km2 i uns 200 km de costa. Al llarg d’aquests, hi ha un total de 119 platges i cales que suposen un 9% de la línia de costa de l’illa.

La costa és un espai de transició entre el mar i la terra. Es poden diferenciar dos tipus de costa: d'erosió (penya-segats) i de sedimentació (platges, arenals i aiguamolls costaners). Les primeres són zones de la costa en les quals l'onatge incideix violentament i desgasten la superfície. El material que es desprèn d'elles és traslladat per mitjà de les ones, marees i corrents marins cap a zones de menor energia (zones de sedimentació), en les quals es diposita i forma les platges.
Aquestes platges, base de l'activitat turística de l’illa, són una part viva, dinàmica i canviant que és molt fràgil. A Menorca, com que no hi ha importants rius que aportin sediment, l'origen de la sorra de les platges és fonamentalment marí i prové de la mateixa erosió geològica que pateix l'illa i també, i en gran part, de restes d'esquelets d'organismes marins que són rics en calci. Però l’origen d’una gran part de la sorra prové directament d'animals marins.
A l’estiu, quan l'onatge és tranquil, el sediment que s'havia dipositat a les barres de sorra submergides torna cap a la part seca de les platges gràcies als moviments de les ones. Apareixen acumulacions de sorra o de sorra i fulles de Posidònia oceànica a l'inici de la zona seca de la platja, que per l'acció de vents dominants de mar a terra es traslladen cap a l'interior i acaben integrant-se en el cordó dunar. El sistema duna-platja-fons marí ha de viure en constant equilibri per sobreviure. La pèrdua d'una d'aquestes tres zones fa que les platges siguin més vulnerables a esdeveniments erosius com els temporals.

Les praderies de posidònia, una de les formacions més característiques i importants de la costa menorquina, són boscos submarins productors de vida i oxigen. Aquestes praderies fixen els fons de sorra gràcies a les arrels de les plantes, i l'estructura estable formada pels rizomes té un important efecte amortidor de l'onatge i dels corrents, cosa que impedeix l'erosió de la costa i, per tant, la regressió de les platges de sorra.

Les dunes, acumulacions de sorra que se situen a la part seca de la platja, requereixen la presència de sediment (sorra) i l'existència de vent que bufi de mar cap a terra. D'aquesta manera les dunes creixen a partir de la sorra que les ones transporten del fons del mar i que dipositen a la superfície de la platja. És a dir, actuen com a bancs de sorra.
La vegetació és molt important per a la generació de la duna, no els hotels ni edificis prop de la platja. D'una banda disminueix la velocitat del vent i la seva capacitat de transport, mentre que per una altra, les plantes afavoreixen la seva sedimentació a la vegada que doten la duna d'estructura. Les espècies vegetals que habiten al sistema dunar són espècies capaces de suportar condicions ambientals extremes com són una alta salinitat del sòl, elevades temperatures a l'estiu, el salobre del mar i els continus moviments de sorra. Per tal de créixer, utilitzen les restes de Posidònia oceànica que per l'acció del vent i onatge s'han desplaçat cap a l'interior de la platja. La Posidònia oceànica allunya el trencament de les ones i mitiga el seu impacte a la línia de costa. Al seu torn, el sistema dunar actua com a barrera i impedeix que la pujada del nivell del mar, acompanyat de temporals extrems, afecti les zones costaneres. D'aquesta manera, si no existissin les platges, els efectes dels grans temporals podrien provocar inundacions a la costa.

En definitiva, hem de ser conscients que les platges són estructures canviants que constantment pateixen aportacions i pèrdues de materials. Si hi ha més aportació que pèrdues, la platja creix. Si és a l’inrevés, la platja va desapareixent. Això és el que passa en algunes zones on, a causa de la construcció indiscriminada, la sorra que era transportada pels corrents ja no arriba a les platges i aquestes han de ser mantingudes artificialment.

La situació actual és de sobres coneguda. La construcció en massa ha destruït ecològicament i estèticament bona part de la nostra costa. Malgrat que s’ha anat regulant, de forma molt tímida, la quantitat de persones que fan ús de les platges en el període estival és tremenda. Això significa un repte molt gran per a la salut i sostenibilitat de les platges.

Per acabar, si voleu saber-ne més us recomano:

· La visita periòdica i comentada al Parc Natural de s’Albufera des Grau, part d’aquest article prové de les explicacions de la responsable.

· Visiteu el web http://platges.biosferamenorca.org/portal.aspx per tenir una informació més detallada.

· Feu-vos socis del GOB Menorca (Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) per tal d’ajudar a fer un ecologisme responsable.

viernes, 17 de junio de 2022

Fascismo de baja intensidad

Artículo publicado en Es Diari de Menorca el 5 de agosto de 2020

La semana pasada entré en una de las muchas páginas de Facebook que hablan de la belleza de Menorca y en uno de los comentarios ensalzando una de nuestras playas apareció un comentario basura o ‘spam’. El típico comentario que ofrece ofertas de empleo engañosas o falsas para que les entregues datos personales o dinero. El perfil de la foto era el de una mujer rubia, aunque el nombre sonaba ‘africano’.

Algunos lectores comentaron lo inapropiado de ese comentario a la foto de la playa menorquina de forma correcta, incluso yo la denuncié a la administración de la página. De todos los comentarios me sorprendió uno que se refería a la autora del texto como ‘esa chusma que podría irse a su tierra’. No me gustó que por un o una timadora, se tratase de ‘chusma’ a todo el colectivo de las personas migrantes que muchas vienen huyendo de sus países en busca de una mejor vida o simplemente para sobrevivir.

Le comenté mi desagrado y destaqué el tinte xenófobo de su comentario. Ahí parece que abrí la caja de los truenos y empezó a meterse conmigo. Me comentó que en esos foros no se habla de política, otra persona intervino acusándome de que yo no habría dicho lo mismo si se hubiera referido a Pujol y a su familia como chusma. Nunca entendí a qué venía la referencia a esa familia de delincuentes. Entonces, ese personaje decidió ir a mi perfil de Facebook y encontró una entrada que fue una epifanía para él: «Ya veo como eres —me comentó—» y entonces sacó de mi perfil un artículo breve firmado por la articulista, activista social, y ex policía catalana Sonia Vivas que decía así «Toda mujer maltratada ha oído alguna vez como su pareja la llama ‘puta’ o ‘golfa’. Lo hacen para hacerlas sentir sucias y no respetables. Ayer los toreros hicieron públicamente lo que muchos maltratadores hacen dentro de sus casa para luego sonreír en los bares.»

Este tipo de personas se ha envalentonado desde que muchos medios de comunicación son eco de los voceras del partido del diccionario. Creen que por chillar tienen más razón, creen que pueden insultar o menospreciar a las mujeres o a colectivos por el color de su piel o su orientación sexual. Son unas pocas personas que hacen mucho ruido pero a las que hay que hacer callar y plantarles cara con educación. Eso las descoloca. Son la caspa que hay que sacudirse de encima de los hombros.

Lo que realmente me preocupó de ese rifirrafe en Facebook fue el silencio de los que lo leyeron. Un silencio que me recordó la frase del escritor, filósofo y político irlandés Edmund Burke: Para que triunfe el mal, solo hace falta que la buena gente no reaccione.

viernes, 10 de junio de 2022

Pinyeta Pinyol, la guerra del Vietnam i Nietsche

Publicat al Es Diari de Menorca el 17 d'agost del 2020

La setmana passada vaig recordar els kilòmetres recorreguts amb les meves filles petites i la dona al voltant de l’illa seguint els concerts del popular grup musical infantil d’en Nito Martí i en Miquel Camps, Pinyeta Pinyol. Fins i tot, els hi vam fer un reportatge d’imatges que els hi vam regalar el darrer any que van cantar plegats.

Aquest record m’ha vingut mentre estava llegint un poemari bilingüe castellà-anglès publicat el gener del 2020 de l’escriptor nord-americà, Evan S. Connell, que es titula ‘Puntos para una rosa de los vientos’ de l’editorial Godall. He trobat un vers amb una referència ben curiosa:

«I saw the dragon ships fly over and flares drop

in rings around native huts.»

«Veía a los dragon ships sobrevolar el lugar y caer anillos

llameantes alrededor de las chozas.»

Un dragon ship era l’avió Douglas AC-47 Spooky, popularment conegut com a ‘Puff, the magic dragon’. Va ser un avió utilitzat a la guerra del Vietnam per la seva capacitat d’atacar l’enemic quan s’havia de donar suport a les tropes de terra.

Quina ironia! I aquí el record de Pinyeta Pinyol i la seva cançó ‘Puff, el drac màgic’. Una cançó folk nord-americana popularitzada pel grup Peter, Paul and Mary l’any 1963, himne del moviment hippy i que ha estat acusada diversos cops d’incentivar l’ús de les drogues, malgrat que el seu autor ho ha negat repetides vegades. En Peter Yarrow insisteix a explicar que "Puff" tracta de les dificultats de fer-se gran i no de les drogues. També va ser mala sort que l’any 2004 Yarrow va ser present a la campanya a la presidència dels Estats Units del seu amic John Kerry, qui va ser enregistrat gesticulant una fictícia calada (‘puff’, en anglès) de marihuana quan cantava ‘Puff, the magic dragon’.

Pinyeta Pinyol la té enregistrada en el seu àlbum ‘Un tren petitó’ de l’any 1999 i per nosaltres ‘Puff, el drac màgic’ és una cançó amb una història agredolça entre un drac immortal i el seu amic Jackie Paper amb qui jugava quan era petit, però a mesura que es va fent gran, va perdent l'interès per les aventures imaginàries i deixa en Puff tot sol.

Són ben curioses les diferents interpretacions que es poden fer d’un mateix text. Una de les més salvatges armes letals del Vietnam pot ser al mateix temps un himne del moviment hippy o un crit a favor de les drogues per acabar sent una innocent cançó infantil. Tot depèn de qui tingui en cada moment el poder de fer arribar a les masses una interpretació determinada.

Crec que ja ningú dubte que el poder mediàtic, bancari-empresarial i governamental és qui disposa dels mitjans per imposar la seva interpretació a la resta. Són els òrgans de pressió que ens venen la seva veritat, la seva història com a úniques amb la finalitat de dominar les nostres voluntats, és a dir, els nostres vots en benefici seu. A més, aquest poder té la capacitat de fer esborrar les altres veritats o visions històriques que no tenen el poder suficient per a imposar-s’hi.

Ja ho deia Nietzsche: ‘No hi ha fets, hi ha interpretacions’. Si cada persona crea la seva pròpia interpretació de si mateixa, la seva pròpia veritat, què no faran els governs de qualsevol ideologia!

lunes, 6 de junio de 2022

Asils, putes i el procés creatiu

(publicat el 26/4/2022 a l'Es Diari de Menorca)

L’IMSERSO no només envia jubilats a Menorca, també informa que, entre el 14 de març del 2020 i el 3 d’abril de 2022, més de 32.800 persones han mort als asils espanyols (terme no políticament correcte) degut a la pandèmia, 369 a les Balears. Aquest document ha coincidit amb el visionat de dues antigues conferències radiofòniques pronunciades pel filòsof francès Michel Foucault el 7 i el 21 de desembre de 1966 a France-Culture amb els títols “Utopies i heterotòpies i El cos utòpic”.

Una heterotòpia és el contra-espai entre els espais que s'oposa a tot el que li envolta, “concebuda al cap de les persones, o francament en l'interstici de les seves paraules, en el gruix dels seus relats, o bé en el lloc sense lloc dels seus somnis, en el buit del seu cor”.

A continuació, veurem dos exemples ‘foucaultians’ de com la filosofia no és una cosa etèria, sinó que s'ha corporitzat; allò que no es veu, ha d'emergir: els asils i les putes. En temps de la Covid-19, els asils han posat en evidència la deixadesa a la qual estan sotmesos. Les morts d'ancians són una bufetada a aquesta falsa societat del benestar per a uns pocs pagada per molts. Fins i tot, quan el nom ens avergonyeix i incomoda, el canviem per un altre menys lesiu al nostre sentiment de vergonya col·lectiva, residències o centres geriàtrics.

Fa uns mesos, les pàgines d’aquest diari ens van informar d’un estudi sobre l’explotació sexual a Maó. Una de les conclusions de caire general va ser que la prostitució a Menorca està invisibilitzada. El seu volum fluctua segons com va l’economia de s’illa. Estem parlant de la clàssica puta o hetaira que esmenta Beauvoir; ambdues tenen en comú la seva submissió als interessos sexuals, afectius i socials dels homes. I això no canviarà per molt que l’anomenem “treballadora sexual” o “escort”. Ja Orwell, a 1984, ens va ensenyar la neollengua que elimina els significats no desitjats d'algunes paraules.

Hi ha altres heterotòpies allí on sempre hi ha moviment i mai es repeteix el moment: en el procés creatiu. D'aquí la perillositat davant la Institució d'aquests contra-espais. Foucault, Beauvoir i molts altres filòsofs i filòsofes parlen de l'esperit i del cos. Ens ensenyen que, mentre els governs, mitjançant lleis, procuren el benestar de les persones o ens amenacen amb la força, sempre es dirigeixen al cos. En canvi, no poden arribar a eliminar les nostres heterotòpies, tot el que és estimat per l'esperit.

En un altre ordre de coses, per a Foucault, a diferència de Plató, l'ànima és la presó del cos, el conjunt d’heterotòpies o idees que afecten directament el cos, sigui la seva psique o la relació amb el seu entorn. Contra-espais que conformen la nostra manera de ser: el jo sexual tancat, l'empresonament del dissident, de la dona contestatària, el tancament del boig o del vell. Contra-espais que es regeixen per uns certs principis, segons els quals “no hi ha una sola forma d’heterotòpia que hagi romàs constant”. Cada societat i cada època ha tingut i continua tenint els seus: “els que la societat condiciona en els seus marges, en les àrees buides que l'envolten, aquests llocs estan més aviat reservats als individus el comportament dels quals representa una desviació en relació amb la mitjana o la norma exigida”. L'art, les humanitats, la filosofia estan sent arraconades a la nostra societat perquè tot allò que no es materialitza en consum i capital és ociositat i aquesta es penalitza com una desviació (igual que la vellesa).

D'altra banda, Foucault també ens porta a aprofundir la comprensió de l'experiència utòpica del nostre cos, “aquest lloc absolut, el petit fragment d'espai amb el qual em faig, estrictament, cos. El meu cos, implacable tòpia”. Un cos al qual estic condemnat per a tota la vida i el converteixo en l'actor principal de totes les utopies mitjançant petits canvis. Heus aquí la gran diferència entre el cos de Foucault i el de Beauvoir, ja que aquesta última no deixa espai a l'hedonisme.

“Potser valdria dir que fer l'amor implica sentir que el cos propi es tanca sobre si mateix, que per fi s'existeix fora de tota utopia amb tota la densitat d'un entre les mans de l'altre: sota els dits de l'altre que et recorren, el teu cos adquireix una existència; contra els llavis de l'altre els teus llavis esdevenen sensibles; davant dels seus ulls entretancats el nostre rostre adquireix una certitud i hi ha, per fi, una mirada per a veure les teves pupil·les tancades”.

Finalment, Foucault assenyala que “si ens agrada tant fer l'amor, és perquè quan es fa l'amor el cos és aquí”, perquè et despulles en la foscor i tot al teu voltant t'ignora, deixa de mirar-te. Deixes de pertànyer-te i et converteixes en aquest nou espai, aquesta nova heterotòpia que és la suma de cossos que passes a ocupar.

Simone de Beauvoir, pel seu costat, ens presenta a El segon sexe, llibre escrit en els anys quaranta i marcat pel rebuig del seu pare a la seva condició de dona, un text sobre la dona que tots els homes haurien de llegir i moltes dones també, que ens ensenya que no tot ésser humà femella és necessàriament dona, si no participa de la feminitat. Un text que hauria de fer reflexionar a molts homes perquè mostra que la humanitat “és mascle, i l'home defineix a la dona no en si mateixa, sinó en relació amb ell; no la considera com un ésser autònom”. Segons Beauvoir, “en el moment en què les dones comencen a participar en l'elaboració del món, aquest món és encara un món que pertany als homes: ells no el dubten, elles ho dubten a penes. Negar-se a ser l'Altre, refusar la complicitat amb l'home, seria per a elles renunciar a tots els avantatges que pot procurar-los l'aliança amb la casta superior”. I aquest és el parany, el patriarcat amb pell d'ovella ha aconseguit, amb la multiplicitat d'orientacions sexuals existents i la definició de què significa ser dona, la divisió del bloc feminista enfront del monolític bloc d'homes. L'home ha assolit constituir diversos ALTRES entre el feminisme i, molt maquiavèl·licament, sempre troba complicitats; l'home es pensa en si mateix el centre, sense la dona. Moltes d'elles, fins i tot avui dia, no es pensen sense l'home, malgrat el seu discurs feminista. Divideix i venceràs. A Espanya es veu en les lluites entre els grups feministes sobre què significa ser dona que sorgeixen al voltant del 8 de març, fins a arribar a l'absurd que un partit ultradretà com Vox fa seva una part del discurs d'una feminista icònica del segle XX i fundadora del Partit Feminista d'Espanya com Lídia Falcón.

A favor seu, Beauvoir té haver obtingut convertir les dones en grup polític, com ho són els jueus, els negres, els indígenes o els proletaris. Això és realment important. La lluita passa per la solidaritat entre aquests diferents grups explotats i “rebutjar les vagues nocions de superioritat, inferioritat o igualtat que han alterat totes les discussions, i començar de nou”.

De totes maneres, penso que l’estímul irrefrenable a la especulació i consumisme ens buida de valors morals i culturals; totis nosaltris hauríem de considerar-nos exclusivament éssers humans. Cal millorar, i no només amb discursos i promeses, l’atenció dels nostres avis i àvies, augmentar els recursos per la detecció i derivació de les dones en risc d’explotació sexual als serveis especialitzats i generar espais de creació artística alternativa.