Son Bou i la pèrdua de sorra

 Article publicat al Es Diari de Menorca el 31 de juliol del 2020

Fa pocs dies hem llegit a les pàgines d’aquest diari els problemes de Son Bou amb la sorra de les seves platges, anys enrere vam llegir una notícia similar respecte a les platges de Sant Tomàs i Binigaus. Aquest és un problema que es repeteix cada any a diverses platges de la nostra illa, amb una superfície d'aproximadament 700 km2 i uns 200 km de costa. Al llarg d’aquests, hi ha un total de 119 platges i cales que suposen un 9% de la línia de costa de l’illa.

La costa és un espai de transició entre el mar i la terra. Es poden diferenciar dos tipus de costa: d'erosió (penya-segats) i de sedimentació (platges, arenals i aiguamolls costaners). Les primeres són zones de la costa en les quals l'onatge incideix violentament i desgasten la superfície. El material que es desprèn d'elles és traslladat per mitjà de les ones, marees i corrents marins cap a zones de menor energia (zones de sedimentació), en les quals es diposita i forma les platges.
Aquestes platges, base de l'activitat turística de l’illa, són una part viva, dinàmica i canviant que és molt fràgil. A Menorca, com que no hi ha importants rius que aportin sediment, l'origen de la sorra de les platges és fonamentalment marí i prové de la mateixa erosió geològica que pateix l'illa i també, i en gran part, de restes d'esquelets d'organismes marins que són rics en calci. Però l’origen d’una gran part de la sorra prové directament d'animals marins.
A l’estiu, quan l'onatge és tranquil, el sediment que s'havia dipositat a les barres de sorra submergides torna cap a la part seca de les platges gràcies als moviments de les ones. Apareixen acumulacions de sorra o de sorra i fulles de Posidònia oceànica a l'inici de la zona seca de la platja, que per l'acció de vents dominants de mar a terra es traslladen cap a l'interior i acaben integrant-se en el cordó dunar. El sistema duna-platja-fons marí ha de viure en constant equilibri per sobreviure. La pèrdua d'una d'aquestes tres zones fa que les platges siguin més vulnerables a esdeveniments erosius com els temporals.

Les praderies de posidònia, una de les formacions més característiques i importants de la costa menorquina, són boscos submarins productors de vida i oxigen. Aquestes praderies fixen els fons de sorra gràcies a les arrels de les plantes, i l'estructura estable formada pels rizomes té un important efecte amortidor de l'onatge i dels corrents, cosa que impedeix l'erosió de la costa i, per tant, la regressió de les platges de sorra.

Les dunes, acumulacions de sorra que se situen a la part seca de la platja, requereixen la presència de sediment (sorra) i l'existència de vent que bufi de mar cap a terra. D'aquesta manera les dunes creixen a partir de la sorra que les ones transporten del fons del mar i que dipositen a la superfície de la platja. És a dir, actuen com a bancs de sorra.
La vegetació és molt important per a la generació de la duna, no els hotels ni edificis prop de la platja. D'una banda disminueix la velocitat del vent i la seva capacitat de transport, mentre que per una altra, les plantes afavoreixen la seva sedimentació a la vegada que doten la duna d'estructura. Les espècies vegetals que habiten al sistema dunar són espècies capaces de suportar condicions ambientals extremes com són una alta salinitat del sòl, elevades temperatures a l'estiu, el salobre del mar i els continus moviments de sorra. Per tal de créixer, utilitzen les restes de Posidònia oceànica que per l'acció del vent i onatge s'han desplaçat cap a l'interior de la platja. La Posidònia oceànica allunya el trencament de les ones i mitiga el seu impacte a la línia de costa. Al seu torn, el sistema dunar actua com a barrera i impedeix que la pujada del nivell del mar, acompanyat de temporals extrems, afecti les zones costaneres. D'aquesta manera, si no existissin les platges, els efectes dels grans temporals podrien provocar inundacions a la costa.

En definitiva, hem de ser conscients que les platges són estructures canviants que constantment pateixen aportacions i pèrdues de materials. Si hi ha més aportació que pèrdues, la platja creix. Si és a l’inrevés, la platja va desapareixent. Això és el que passa en algunes zones on, a causa de la construcció indiscriminada, la sorra que era transportada pels corrents ja no arriba a les platges i aquestes han de ser mantingudes artificialment.

La situació actual és de sobres coneguda. La construcció en massa ha destruït ecològicament i estèticament bona part de la nostra costa. Malgrat que s’ha anat regulant, de forma molt tímida, la quantitat de persones que fan ús de les platges en el període estival és tremenda. Això significa un repte molt gran per a la salut i sostenibilitat de les platges.

Per acabar, si voleu saber-ne més us recomano:

·             La visita periòdica i comentada al Parc Natural de s’Albufera des Grau, part d’aquest article prové de les explicacions de la responsable.

·             Visiteu el web http://platges.biosferamenorca.org/portal.aspx per tenir una informació més detallada.

·             Feu-vos socis del GOB Menorca (Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) per tal d’ajudar a fer un ecologisme responsable.

Fascismo de baja intensidad

Artículo publicado en Es Diari de Menorca el 5 de agosto de 2020

La semana pasada entré en una de las muchas páginas de Facebook que hablan de la belleza de Menorca y en uno de los comentarios ensalzando una de nuestras playas apareció un comentario basura o ‘spam’. El típico comentario que ofrece ofertas de empleo engañosas o falsas para que les entregues datos personales o dinero. El perfil de la foto era el de una mujer rubia, aunque el nombre sonaba ‘africano’.

Algunos lectores comentaron lo inapropiado de ese comentario a la foto de la playa menorquina de forma correcta, incluso yo la denuncié a la administración de la página. De todos los comentarios me sorprendió uno que se refería a la autora del texto como ‘esa chusma que podría irse a su tierra’. No me gustó que por un o una timadora, se tratase de ‘chusma’ a todo el colectivo de las personas migrantes que muchas vienen huyendo de sus países en busca de una mejor vida o simplemente para sobrevivir.

Le comenté mi desagrado y destaqué el tinte xenófobo de su comentario. Ahí parece que abrí la caja de los truenos y empezó a meterse conmigo. Me comentó que en esos foros no se habla de política, otra persona intervino acusándome de que yo no habría dicho lo mismo si se hubiera referido a Pujol y a su familia como chusma. Nunca entendí a qué venía la referencia a esa familia de delincuentes. Entonces, ese personaje decidió ir a mi perfil de Facebook y encontró una entrada que fue una epifanía para él: «Ya veo como eres —me comentó—» y entonces sacó de mi perfil un artículo breve firmado por la articulista, activista social, y ex policía catalana Sonia Vivas que decía así «Toda mujer maltratada ha oído alguna vez como su pareja la llama ‘puta’ o ‘golfa’. Lo hacen para hacerlas sentir sucias y no respetables. Ayer los toreros hicieron públicamente lo que muchos maltratadores hacen dentro de sus casa para luego sonreír en los bares.»

Este tipo de personas se ha envalentonado desde que muchos medios de comunicación son eco de los voceras del partido del diccionario. Creen que por chillar tienen más razón, creen que pueden insultar o menospreciar a las mujeres o a colectivos por el color de su piel o su orientación sexual. Son unas pocas personas que hacen mucho ruido pero a las que hay que hacer callar y plantarles cara con educación. Eso las descoloca. Son la caspa que hay que sacudirse de encima de los hombros.

Lo que realmente me preocupó de ese rifirrafe en Facebook fue el silencio de los que lo leyeron. Un silencio que me recordó la frase del escritor, filósofo y político irlandés Edmund Burke: Para que triunfe el mal, solo hace falta que la buena gente no reaccione.

Pinyeta Pinyol, la guerra del Vietnam i Nietsche

Publicat al Es Diari de Menorca el 17 d'agost del 2020

La setmana passada vaig recordar els kilòmetres recorreguts amb les meves filles petites i la dona al voltant de l’illa seguint els concerts del popular grup musical infantil d’en Nito Martí i en Miquel Camps, Pinyeta Pinyol. Fins i tot, els hi vam fer un reportatge d’imatges que els hi vam regalar el darrer any que van cantar plegats. 

Aquest record m’ha vingut mentre estava llegint un poemari bilingüe castellà-anglès publicat el gener del 2020 de l’escriptor nord-americà, Evan S. Connell, que es titula ‘Puntos para una rosa de los vientos’ de l’editorial Godall. He trobat un vers amb una referència ben curiosa:

«I saw the dragon ships fly over and flares drop

in rings around native huts.»

«Veía a los dragon ships sobrevolar el lugar y caer anillos

llameantes alrededor de las chozas.»

Un dragon ship era l’avió Douglas AC-47 Spooky, popularment conegut com a ‘Puff, the magic dragon’. Va ser un avió utilitzat a la guerra del Vietnam per la seva capacitat d’atacar l’enemic quan s’havia de donar suport a les tropes de terra. 

Quina ironia! I aquí el record de Pinyeta Pinyol i la seva cançó ‘Puff, el drac màgic’. Una cançó folk nord-americana popularitzada pel grup Peter, Paul and Mary l’any 1963, himne del moviment hippy i que ha estat acusada diversos cops d’incentivar l’ús de les drogues, malgrat que el seu autor ho ha negat repetides vegades.  En Peter Yarrow insisteix a explicar que "Puff" tracta de les dificultats de fer-se gran i no de les drogues. També va ser mala sort que l’any 2004 Yarrow va ser present a la campanya a la presidència dels Estats Units del seu amic John Kerry, qui va ser enregistrat gesticulant una fictícia calada (‘puff’, en anglès) de marihuana quan cantava ‘Puff, the magic dragon’.

Pinyeta Pinyol la té enregistrada en el seu àlbum ‘Un tren petitó’ de l’any 1999 i per nosaltres ‘Puff, el drac màgic’ és una cançó amb una història agredolça entre un drac immortal i el seu amic Jackie Paper amb qui jugava quan era petit, però a mesura que es va fent gran, va perdent l'interès per les aventures imaginàries i deixa en Puff tot sol.

Són ben curioses les diferents interpretacions que es poden fer d’un mateix text. Una de les més salvatges armes letals del Vietnam pot ser al mateix temps un himne del moviment hippy o un crit a favor de les drogues per acabar sent una innocent cançó infantil. Tot depèn de qui tingui en cada moment el poder de fer arribar a les masses una interpretació determinada. 

Crec que ja ningú dubte que el poder mediàtic, bancari-empresarial i governamental és qui disposa dels mitjans per imposar la seva interpretació a la resta. Són els òrgans de pressió que ens venen la seva veritat, la seva història com a úniques amb la finalitat de dominar les nostres voluntats, és a dir, els nostres vots en benefici seu. A més, aquest poder té la capacitat de fer esborrar les altres veritats o visions històriques que no tenen el poder suficient per a imposar-s’hi.

Ja ho deia Nietzsche: ‘No hi ha fets, hi ha interpretacions’. Si cada persona crea la seva pròpia interpretació de si mateixa, la seva pròpia veritat, què no faran els governs de qualsevol ideologia!

Asils, putes i el procés creatiu

 (publicat el 26/4/2022 a l'Es Diari de Menorca)

L’IMSERSO no només envia jubilats a Menorca, també informa que, entre el 14 de març del 2020 i el 3 d’abril de 2022, més de 32.800 persones han mort als asils espanyols (terme no políticament correcte) degut a la pandèmia, 369 a les Balears. Aquest document ha coincidit amb el visionat de dues antigues conferències radiofòniques pronunciades pel filòsof francès Michel Foucault el 7 i el 21 de desembre de 1966 a France-Culture amb els títols “Utopies i heterotòpies i El cos utòpic”.

Una heterotòpia és el contra-espai entre els espais que s'oposa a tot el que li envolta, “concebuda al cap de les persones, o francament en l'interstici de les seves paraules, en el gruix dels seus relats, o bé en el lloc sense lloc dels seus somnis, en el buit del seu cor”.

A continuació, veurem dos exemples ‘foucaultians’ de com la filosofia no és una cosa etèria, sinó que s'ha corporitzat; allò que no es veu, ha d'emergir: els asils i les putes. En temps de la Covid-19, els asils han posat en evidència la deixadesa a la qual estan sotmesos. Les morts d'ancians són una bufetada a aquesta falsa societat del benestar per a uns pocs pagada per molts. Fins i tot, quan el nom ens avergonyeix i incomoda, el canviem per un altre menys lesiu al nostre sentiment de vergonya col·lectiva, residències o centres geriàtrics. 

Fa uns mesos, les pàgines d’aquest diari ens van informar d’un estudi sobre l’explotació sexual a Maó. Una de les conclusions de caire general va ser que la prostitució a Menorca està invisibilitzada. El seu volum fluctua segons com va l’economia de s’illa. Estem parlant de la clàssica puta o hetaira que esmenta Beauvoir; ambdues tenen en comú la seva submissió als interessos sexuals, afectius i socials dels homes. I això no canviarà per molt que l’anomenem “treballadora sexual” o “escort”. Ja Orwell, a 1984, ens va ensenyar la neollengua que elimina els significats no desitjats d'algunes paraules.

Hi ha altres heterotòpies allí on sempre hi ha moviment i mai es repeteix el moment: en el procés creatiu. D'aquí la perillositat davant la Institució d'aquests contra-espais. Foucault, Beauvoir i molts altres filòsofs i filòsofes parlen de l'esperit i del cos. Ens ensenyen que, mentre els governs, mitjançant lleis, procuren el benestar de les persones o ens amenacen amb la força, sempre es dirigeixen al cos. En canvi, no poden arribar a eliminar les nostres heterotòpies, tot el que és estimat per l'esperit.

En un altre ordre de coses, per a Foucault, a diferència de Plató, l'ànima és la presó del cos, el conjunt d’heterotòpies o idees que afecten directament el cos, sigui la seva psique o la relació amb el seu entorn. Contra-espais que conformen la nostra manera de ser: el jo sexual tancat, l'empresonament del dissident, de la dona contestatària, el tancament del boig o del vell. Contra-espais que es regeixen per uns certs principis, segons els quals “no hi ha una sola forma d’heterotòpia que hagi romàs constant”. Cada societat i cada època ha tingut i continua tenint els seus: “els que la societat condiciona en els seus marges, en les àrees buides que l'envolten, aquests llocs estan més aviat reservats als individus el comportament dels quals representa una desviació en relació amb la mitjana o la norma exigida”. L'art, les humanitats, la filosofia estan sent arraconades a la nostra societat perquè tot allò que no es materialitza en consum i capital és ociositat i aquesta es penalitza com una desviació (igual que la vellesa). 

D'altra banda, Foucault també ens porta a aprofundir la comprensió de l'experiència utòpica del nostre cos, “aquest lloc absolut, el petit fragment d'espai amb el qual em faig, estrictament, cos. El meu cos, implacable tòpia”. Un cos al qual estic condemnat per a tota la vida i el converteixo en l'actor principal de totes les utopies mitjançant petits canvis. Heus aquí la gran diferència entre el cos de Foucault i el de Beauvoir, ja que aquesta última no deixa espai a l'hedonisme.

“Potser valdria dir que fer l'amor implica sentir que el cos propi es tanca sobre si mateix, que per fi s'existeix fora de tota utopia amb tota la densitat d'un entre les mans de l'altre: sota els dits de l'altre que et recorren, el teu cos adquireix una existència; contra els llavis de l'altre els teus llavis esdevenen sensibles; davant dels seus ulls entretancats el nostre rostre adquireix una certitud i hi ha, per fi, una mirada per a veure les teves pupil·les tancades”.

Finalment, Foucault assenyala que “si ens agrada tant fer l'amor, és perquè quan es fa l'amor el cos és aquí”, perquè et despulles en la foscor i tot al teu voltant t'ignora, deixa de mirar-te. Deixes de pertànyer-te i et converteixes en aquest nou espai, aquesta nova heterotòpia que és la suma de cossos que passes a ocupar.

Simone de Beauvoir, pel seu costat, ens presenta a El segon sexe, llibre escrit en els anys quaranta i marcat pel rebuig del seu pare a la seva condició de dona, un text sobre la dona que tots els homes haurien de llegir i moltes dones també, que ens ensenya que no tot ésser humà femella és necessàriament dona, si no participa de la feminitat. Un text que hauria de fer reflexionar a molts homes perquè mostra que la humanitat “és mascle, i l'home defineix a la dona no en si mateixa, sinó en relació amb ell; no la considera com un ésser autònom”. Segons Beauvoir, “en el moment en què les dones comencen a participar en l'elaboració del món, aquest món és encara un món que pertany als homes: ells no el dubten, elles ho dubten a penes. Negar-se a ser l'Altre, refusar la complicitat amb l'home, seria per a elles renunciar a tots els avantatges que pot procurar-los l'aliança amb la casta superior”. I aquest és el parany, el patriarcat amb pell d'ovella ha aconseguit, amb la multiplicitat d'orientacions sexuals existents i la definició de què significa ser dona, la divisió del bloc feminista enfront del monolític bloc d'homes. L'home ha assolit constituir diversos ALTRES entre el feminisme i, molt maquiavèl·licament, sempre troba complicitats; l'home es pensa en si mateix el centre, sense la dona. Moltes d'elles, fins i tot avui dia, no es pensen sense l'home, malgrat el seu discurs feminista. Divideix i venceràs. A Espanya es veu en les lluites entre els grups feministes sobre què significa ser dona que sorgeixen al voltant del 8 de març, fins a arribar a l'absurd que un partit ultradretà com Vox fa seva una part del discurs d'una feminista icònica del segle XX i fundadora del Partit Feminista d'Espanya com Lídia Falcón.

A favor seu, Beauvoir té haver obtingut convertir les dones en grup polític, com ho són els jueus, els negres, els indígenes o els proletaris. Això és realment important. La lluita passa per la solidaritat entre aquests diferents grups explotats i “rebutjar les vagues nocions de superioritat, inferioritat o igualtat que han alterat totes les discussions, i començar de nou”. 

De totes maneres, penso que l’estímul irrefrenable a la especulació i consumisme ens buida de valors morals i culturals; totis nosaltris hauríem de considerar-nos exclusivament éssers humans. Cal millorar, i no només amb discursos i promeses, l’atenció dels nostres avis i àvies, augmentar els recursos per la detecció i derivació de les dones en risc d’explotació sexual als serveis especialitzats i generar espais de creació artística alternativa.