Perquè estic en contra d'una declaració immediata d'independència.
El discurs d'ahir de Felipe de Borbón y Grecia no deixa lloc als equívocs: llegint entre línies significa article 155 i exèrcit. I la contundència amb què s'expressà -obviant la meitat dels catalans i el 70-80% que estan a favor d'un referèndum acordat- significa que ja té el vist-i-plau de la Unió Europea per a totes les atrocitats possibles (i empro aquest mot amb plena consciència del que significa). Ens trobem al davant, per tant, del que ja vaig aventurar en anteriors escrits. Davant d'això cal fer una crida a la responsabilitat. Una declaració d'independència ara mateix està abocada al fracàs. En primer lloc perquè Espanya es troba en el paper en què històricament s'ha trobat més còmoda, és a dir l'ús de la força. I el més important encara: la UE necessita un boc expiatori per refermar-se després de tantes febleses, entre l'auge del feixisme, el populisme, l'islamisme, la desunió entre els estats i la crisi econòmica. I aquest boc expiatori es diu, amics i amigues, Catalunya. Com el 1640. Com el 1714. Com el 6 d'octubre de 1936. Les nacions petites i indefenses sempre són la coartada perfecta. La barbàrie ja no és només espanyola, sinó europea. Mai no he esperat res de la UE, ja ho he dit en múltiples ocasions. Ara mateix, però, la meva prioritat és la seguretat i la integritat física de la nostra població. Som en aquell punt històricament tan perillós en què les idees passen pel damunt de la gent. I ja sabem què succeeix, històricament, en aquests casos. Ara no és el moment dels opinadors mediocres i dels polítics que es llancen al buit. És el moment dels grans experts en geopolítica, defensa, diplomàcia i economia. El poble ha parlat, els carrers són nostres. Però davant d'un exèrcit fratricida, carregat d'odi com tots els exèrcits, no tenim res a fer.
El sempre intel·ligent i sagaç Enric Juliana exposa avui a 'La Vanguardia' tres vies possibles. La primera demana "capitalizar las energías acumuladas y enviar un mensaje de serenidad al exterior". Sembla que és la preferida de Mas-Colell (serà el primer cop que coincideixo amb ell, així doncs). Ell advoca per un diàleg reformista i jo proposo un diàleg que obri una mica més el ventall de possibilitats i incorpori els Comuns, sense renunciar en cap moment a la independència, però centrant-se en tres bases essencials: democràcia, combat del feixisme espanyol i sobirania catalana. No és temps d'arrogàncies, d'exclusions ni d'atorgar-se la raó al cent per cent. Ens hi va evitar una catàstrofe de dimensions descomunals. Buscar el martirologi és totalment irresponsable si el poble no té els instruments necessaris per contrarestar la violència. Declarar ara la independència és el que necessita i vol Espanya. I no hem de fer res, per tant, que afavoreixi els interessos de l'adversari. No malbaratem en hores el que ha costat anys, dècades i segles de lluita.
