Perquè estic en contra d'una declaració immediata d'independència.
El discurs d'ahir de Felipe de Borbón y Grecia no deixa lloc als equívocs: llegint entre línies significa article 155 i exèrcit. I la contundència amb què s'expressà -obviant la meitat dels catalans i el 70-80% que estan a favor d'un referèndum acordat- significa que ja té el vist-i-plau de la Unió Europea per a totes les atrocitats possibles (i empro aquest mot amb plena consciència del que significa). Ens trobem al davant, per tant, del que ja vaig aventurar en anteriors escrits. Davant d'això cal fer una crida a la responsabilitat. Una declaració d'independència ara mateix està abocada al fracàs. En primer lloc perquè Espanya es troba en el paper en què històricament s'ha trobat més còmoda, és a dir l'ús de la força. I el més important encara: la UE necessita un boc expiatori per refermar-se després de tantes febleses, entre l'auge del feixisme, el populisme, l'islamisme, la desunió entre els estats i la crisi econòmica. I aquest boc expiatori es diu, amics i amigues, Catalunya. Com el 1640. Com el 1714. Com el 6 d'octubre de 1936. Les nacions petites i indefenses sempre són la coartada perfecta. La barbàrie ja no és només espanyola, sinó europea. Mai no he esperat res de la UE, ja ho he dit en múltiples ocasions. Ara mateix, però, la meva prioritat és la seguretat i la integritat física de la nostra població. Som en aquell punt històricament tan perillós en què les idees passen pel damunt de la gent. I ja sabem què succeeix, històricament, en aquests casos. Ara no és el moment dels opinadors mediocres i dels polítics que es llancen al buit. És el moment dels grans experts en geopolítica, defensa, diplomàcia i economia. El poble ha parlat, els carrers són nostres. Però davant d'un exèrcit fratricida, carregat d'odi com tots els exèrcits, no tenim res a fer.
El sempre intel·ligent i sagaç Enric Juliana exposa avui a 'La Vanguardia' tres vies possibles. La primera demana "capitalizar las energías acumuladas y enviar un mensaje de serenidad al exterior". Sembla que és la preferida de Mas-Colell (serà el primer cop que coincideixo amb ell, així doncs). Ell advoca per un diàleg reformista i jo proposo un diàleg que obri una mica més el ventall de possibilitats i incorpori els Comuns, sense renunciar en cap moment a la independència, però centrant-se en tres bases essencials: democràcia, combat del feixisme espanyol i sobirania catalana. No és temps d'arrogàncies, d'exclusions ni d'atorgar-se la raó al cent per cent. Ens hi va evitar una catàstrofe de dimensions descomunals. Buscar el martirologi és totalment irresponsable si el poble no té els instruments necessaris per contrarestar la violència. Declarar ara la independència és el que necessita i vol Espanya. I no hem de fer res, per tant, que afavoreixi els interessos de l'adversari. No malbaratem en hores el que ha costat anys, dècades i segles de lluita.
L'independentisme és plural, no és un bloc homogeni amb missatges únics i de formigó. S'ha acabat seguir consignes, hem de pensar nosaltres mateixos i alçar la veu. Lluís
ResponderEliminarprou de seguir consignes unidireccionals. Els escriptors, lliurepensadors i intel·lectuals hem de manifestar-nos sense cotilles partidistes. Amb la llibertat de qui no tem perdre un tros de pa si diu la seva. Aquesta també ha de ser la revolució pendent. Lluís
ResponderEliminarper als qui parleu tant d'Europa us faig un resum ràpid de la posició de la premsa europea, almenys de la que segueixo: alemanya, anglesa i francesa. No a la violència, sí al diàleg, no a la independència unilateral i immediata. I aquest últim punt de manera rotunda.Ll.
ResponderEliminarNo és qüestió de por, és qüestió de raciocini. El problema no és declarar la independència, emocionalment està molt bé. El problema és amb quins aliats comptes ara i l'endemà. I no veig el món al nostre favor. Potser estic equivocat. No n'hi ha prou amb el nostre convenciment, aquest ja el dono per descomptat. Es més complex: es tracta del món i de les aliances necessàries per tirar endavant un estat.Ll.
ResponderEliminarPerò penso que Catalunya ha de superar la martirologia i trobar vies de continuïtat en la política, en la memòria, en la cultura. No cal ni una tragèdia ni una derrota deshonrosa perquè els nostres fills mantinguin la flama. Tinc el màxim respecte pels patriotes que van morir per la causa. Però molts van morir, recordem-ho, amb una possibilitat d'autodefensa. Tanmateix, em sembla que cal superar aquesta lògica bel·licista que només pot beneficiar Espanya. I també superar aquesta apel·lació constant a la pau tot posant ciutadans en primera línia com a carn de canó.Ll.
ResponderEliminarAmics i amigues: qui interpreti que reflexionar és anar enrere no ha entès res. Si sepultem el racionalisme només quedaran les hordes. Som ciutadans, no una esquadra que segueix ordres sense poder debatre i sense defensa possible. No penso seguir més aquest tipus d'organització vertical, amb aires d'horitzontalitat més pretesa que real, en què els ciutadans esperem constantment 'què hem de fer' i obeïm submisos. També dos anotacions addicionals, que han d'esdevenir condicions irrenunciables: les forces d'ocupació han de marxar immediatament i s'han d'eliminar tots els càrrecs que pesen o puguin pesar sobre els nostres polítics. Estic d'acord amb la mediació internacional. Sembla que s'estan barallant diversos tipus de declaració d'independència, en què alguns d'aquests plantejaments que exposo es podrien incloure si finalment hi ha prou consens (paraula fatídica i habermasiana, però segurament necessària ara mateix). Cal pensar en el dia després, no sotmetre-ho tot a uns dies de descàrrega que ens tranquil·litzin la consciència i ens duguin al desastre. Consciències intranquil·les, cervells desperts, coratge intacte!Ll.
ResponderEliminar