@jlregojo

Mi foto
@jlregojo (Twitter/Instagram) - https://www.facebook.com/joseluis.regojo (FACEBOOK)

domingo, 10 de junio de 2018

Adéu al meu alumnat - Adiós a mi alumnado




VERSIÓ CATALANA (versión castellana al final)

Fa uns mesos es va jubilar un professor i sindicalista de Madrid, Agustín Moreno, al que segueixo per les xarxes socials. Va escriure una carta al seu alumnat com a comiat i em va semblar una bona idea; per això l'he utilitzat com a referència. A més té l'avantatge que solament la llegireu aquelles persones interessades i no em faré pesat.

Sóc a punt de posar un punt i seguit a una vida de 42 anys treballant, 36 d'ells amb el guix a la mà. Apareixen records, emocions, cares oblidades. Tot té un denominador comú: el benestar de l'alumnat ha dirigit sempre les decisions més importants que he pres en la feina.

He acabat la meva última classe de la manera més normal possible: una última pel·lícula ´The First Grader', la història de Kimani Maruge, un kenyà que es va matricular en primer grau el 12 de gener de 2004 a l'edat de 84 anys i que va ser triat com a imatge de l'ONU per promoure l'educació gratuïta i universal. En els anys cinquanta va combatre amb la guerrilla Mau Mau per alliberar Kenya dels britànics, que van matar a dos dels seus fills i li van tallar un dit després d'una sessió de tortura. Va viure en la pobresa i gran part de la seva família va morir de gana i per les epidèmies. A principis de 2008 va viure en un camp de refugiats i seguia anant a escola.

Va acabar la pel·lícula, vam fer un breu debat sobre la importància de l'educació i allò antisistema en que s'ha convertit exigir una educació de qualitat i a l'abast de tothom. Vaig marxar de classe amb un 'bona sort i bon estiu'.

Amb aquest mail em vull acomiadar de manera diferent de tots vosaltres, representants dels milers d'alumnes que han passat per les meves aules. Però, abans de res vull que aquest comiat sigui un reconeixement a tot el professorat que es deixa la pell, que no tira la tovallola en aquests temps tan convulsos; que enfront de les retallades no es desmotiva, sinó que intenta compensar els temps difícils amb la seva bona pràctica, i participa en les mobilitzacions quan són necessàries.

Sóc un professor d'anglès, fill d'emigrants econòmics espanyols a Veneçuela on vaig néixer. Als cinc anys vam venir la meva mare, la meva germana i jo a Barcelona. Viviem en la rebotiga de la tintoreria que la meva mare portava, una dona de molt caràcter. Els tres en una habitació amb caixes que feien la funció de mobles i un sòl bombat per les humitats de les clavegueres que passaven per sota l'edifici. El meu pare va venir un parell d'anys més tard. Quan tenia 17 anys, el meu pare va morir i jo estava en el primer any de la universitat. Em vaig dedicar a la tintoreria i a la universitat en horari nocturn. Vaig aprovar el primer any i em vaig posar a treballar com a interí a Telègrafs. Allí vaig passar les oposicions, em vaig anar tres mesos a Madrid i vaig haver de repetir el segon any de la universitat.

Jo no era polític, però veia que al meu al voltant hi havia injustícies i em vaig comprometre amb elles: sindicalista en telègrafs, delegat universitari de Filologia (l'època de la Torna i 'els Joglars'). Tot això entre 1976-81. Aquest activisme em va portar algun problema menor en el treball i a la universitat. Però, jo vaig seguir. Mai he militat en cap partit polític, però sempre he estat afiliat a un sindicat (CSUT, USTEC, CGT i CCOO); he estat i sóc militant actiu d'Amnistia Internacional des de l'any 1982, on he tingut diversos càrrecs i responsabilitats tant a nivell nacional com a internacional.

Sempre vaig compaginar estudi i treball. Vaig començar venent utensilis de cuina pels carrers, enciclopèdies en català (el que em va permetre aprendre a parlar català) i sis anys a telègrafs. Vaig acabar la carrera i vaig aconseguir una beca per anar a Califòrnia. Un any inoblidable: ¡com vaig gaudir estudiant sense haver de treballar!

En tornar dels EUA em vaig fer voluntari d'Amnistia Internacional i vaig començar a treballar com a professor d'anglès a l'Acadèmia Hispano Francesa, de la qual encara conservo amistat entre els meus alumnes d'aquella època.Vaig intentar entrar a la universitat pública com a professor, però no ho vaig aconseguir. Vaig entrar en una universitat privada com a docent i vaig treballar cinc anys i vaig marxar. Vaig decidir presentar-me a les primeres oposicions a professor que van sortir: formació professional. Vaig aprovar i vaig anar a treballar a l'Escola del Treball (a 5' de casa). Va ser un curs horrorós pels companys i conserges que tenia al meu al voltant: feixistes ignorants i casposos que em pressionaven perquè no fes les meves classes de les últimes hores de la tarda/nit als meus alumnes de mecànica, metall, electricitat. Sort que aquell PSOE d'esquerres, del que ja no queda res, va aprovar una llei d'incompatibilitats que va obligar a tota aquesta horda feixista a haver d'escollir entre els seus treballs en el sector privat o seguir com a professors en el sector públic. No van seguir a l'institut, era massa feina. L'any següent vaig marxar a Santa Coloma de Gramenet, institut La Bastida, on vaig passar 6 anys de lluites i vivències amb alumnat i professorat. L'any 1992 vaig marxar traslladat a l'institut Sant Josep de Calassanç (ara Moises Broggi). Aquí vaig estar fins l'any 2010. Anys molt convulsos, veient com un gran institut s'enfonsava en la misèria per culpa de la combinació de tres factors: el rebuig a assumir els canvis de l'ESO per part d'un sector del professorat, el desistiment de responsabilitats per part de l'administració pública als avisos que li fèiem i l'assassinat per error d'un alumne nostre per part de bandes de carrer. Una vegada més, les víctimes eren els més desfavorits: l'alumnat immigrant. L'institut es va convertir en un gran parking de fills i filles d'immigrants perquè els polítics seguissin parlant de la igualtat d'oportunitats en l'accés a l'educació pública. Encara recordo les paraules d'un polític català democratacristià quan em va dir: quants estrangers! i jo li vaig contestar: No, Sr Duran, són catalans. D'aquests anys em porto moltes amistats i dos records: l'aparició per sorpresa dels alumnes de la meva tutoria en el jutjat el dia que em vaig casar i l'assassinat de Ronny per una banda llatina. L'any 2010 em vaig traslladar a l'institut Montserrat, aquí vaig deixar de ser un educador de carrer i vaig tornar a ser professor d'anglès: quin luxe! Moltes vegades us he dit que jo sóc el que hauria de pagar per estar entre vosaltres.

Al llarg dels anys, m'he enfrontat a denúncies de pares per haver organitzat xerrades LGTBI, a crítiques de companys per haver-los denunciat a inspecció i no voler ser corporativista, a les falses denúncies de racisme per part d'un alumne pel simple fet d'haver-li suspès, a l'administració educativa per negar-me a emplenar impresos ridículs que no ajudaven a la millora del sistema educatiu. Sempre he treballat perquè tingueu una educació que mereixi aquest nom. He rebutjat la possibilitat de ser inspector, perquè això m'allunyava del millor de la nostra professió: vosaltres. He après molt de tots i això és el que més trobaré a faltar. Us he tractat com a adults, encara que alguns no us ho cregueu. Junts hem treballat en anglès els drets humans, la convivència, la crisi de les persones refugiades i la igualtat entre dones i homes perquè tal com sempre us he repetit, el món està a les vostres mans, la llibertat no és una mercaderia i heu de millorar-ho, nosaltres no hem sabut fer-ho millor.

A tots i totes us haig de donar les gràcies per moltes coses: el que m'heu aportat, els compromisos compartits i les ganes per pal·liar la falta de recursos, per les bones i males estones viscudes.

Vaig començar sent el 'guindi' de Santa Coloma ('profe, ets prim i quan t'enfades piques com una guindilla') a simplement 'el Regojo' malgrat que cada any m'he presentat com en José Luis. Mai m'he mogut per la proximitat del centre de treball ni per sortir uns minuts abans, i això a la llarga s'agraeix. Gaudeixes cada dia d'allò al que dediques més hores de la teva vida.

M'ha arribat l'hora de passar el testimoni a companyes i companys més joves. Ho faig encantat perquè els canvis generalment van acompanyats d'una millora. Solament un consell als companys i companyes que llegeixin aquesta missiva: confieu en el vostre alumnat, el vostre exemple diari és la millor lliçó que li podeu donar i ensenyeu-li els seus drets perquè germinin en ells i elles i siguin crítics i comprovin que sense educació no hi ha transformació.

Una última anotació dedicada a les meves alumnes: noies, el nostre futur està a les vostres mans. Els homes hem demostrat no saber-ho fer massa bé. Ara és el vostre torn, confieu més en vosaltres mateixes.


Gràcies per existir i ajudar-me a que existis. Bona sort i bon estiu. Us trobaré a faltar.



VERSIÓN CASTELLANA



Hace unos meses se jubiló un profesor y sindicalista de Madrid, Agustín Moreno, al que sigo por las redes sociales. Escribió una carta a su alumnado como despedida y me pareció una buena idea; por eso la he utilizado como referencia. Además tiene la ventaja de que solo la leeréis aquellas personas interesadas y no me haré pesado.

Estoy a punto de poner un punto y seguido a una vida de 42 años trabajando, 36 de ellos con la tiza en la mano. Aparecen recuerdos, emociones, caras olvidadas. Todo tiene un denominador común: el bienestar del alumnado ha dirigido siempre las decisiones más importantes que he tomado en el trabajo.

He acabado mi última clase de la manera más normal posible: una última película ´The First Grader', la historia de Kimani Maruge, un keniata que se matriculó en primer grado el 12 de enero de 2004 a la edad de 84 años y que fue elegido como imagen de la ONU para promover la educación gratuita y universal. En los años cincuenta combatió con la guerrilla Mau Mau para liberar Kenia de los británicos, que mataron a dos de sus hijos y le cortaron un dedo tras una sesión de tortura. Vivió en la pobreza y gran parte de su familia murió por el hambre y las epidemias. A principios de 2008 vivió en un campo de refugiados y seguía yendo a la escuela.

Acabó la película, hicimos un breve debate sobre la importancia de la educación y lo antisistema que es exigir una educación de calidad y al acceso de todo el mundo. Marché de clase con un 'buena suerte y buen verano'.

Con este mail me quiero despedir de manera diferente de todos vosotros y vosotras, representantes de los miles de alumnos que han pasado por mis aulas. Pero, ante todo quiero que esta despedida sea un reconocimiento a todo el profesorado que se deja la piel, que no tira la toalla en estos tiempos tan convulsos; que frente a los recortes no se desmotiva, sino que intenta compensar los tiempos difíciles con su buen hacer, y participa en las movilizaciones cuando son necesarias.

Soy un profesor de inglés, hijo de emigrantes españoles en Venezuela donde nací. A los cinco años vinimos mi madre, mi hermana y yo a Barcelona. Vivíamos en la trastienda de la tintorería que mi madre llevaba, una mujer de mucho carácter. Los tres en una habitación con cajas que hacían la función de muebles y un suelo abombado por las humedades de las cloacas que pasaban por debajo del edificio. Mi padre vino un par de años más tarde. Cuando tenía 17 años, mi padre murió y yo estaba en el primer año de la universidad. Me dediqué a la tintorería y a la universidad en horario nocturno. Aprobé el primer año y me puse a trabajar como interino en Telégrafos. Allí pasé las oposiciones, me fui tres meses a Madrid y tuve que repetir el segundo año de la universidad.

Yo no era político, pero veía que a mi alrededor había injusticias y me comprometí con ellas: sindicalista en telégrafos, delegado universitario de Filología (la época de la Torna y 'els Joglars'). Todo ello entre 1976-81. Este activismo me acarreó algún problema menor en el trabajo y en la universidad. Pero, yo seguí. Nunca he militado en ningún partido político, pero siempre he estado afiliado a un sindicato (CSUT, USTEC, CGT y CCOO) y he sido y soy militante activo de Amnistía Internacional desde el año 1982, donde he tenido diversos cargos y responsabilidades tanto a nivel nacional como internacional.

Siempre compaginé estudio y trabajo. Empecé vendiendo utensilios de cocina por las calles, enciclopedias en catalán (lo que me permitió aprender a hablar catalán) y seis años en telégrafos. Acabé la carrera y conseguí una beca para ir a California. Un año inolvidable: ¡cómo disfruté estudiando sin tener que trabajar!

Al volver de los EEUU me hice voluntario de Amnistía Internacional y empecé a trabajar como profesor de inglés en la Academia Hispano Francesa, de la que aún conservo amistad entre los alumnos de aquella época.Intenté entrar en la universidad como profesor, pero no lo conseguí. Entré a trabajar en una universidad privada, estuve cinco años y la dejé. Decidí presentarme a las primeras oposiciones a profesor que salieron: formación profesional. Aprobé y fui a trabajar a la Escola del Treball (a 5' de casa). Fue un curso horroroso por los profesores y conserjes que tenía a mi alrededor: fascistas ignorantes y casposos que me presionaban para que no hiciese las clases de las últimas horas de la tarde/noche a mis alumnos de mecánica, metal, electricidad. Suerte que aquel PSOE de izquierdas, del que ya no queda nada, aprobó una ley de incompatibilidades que obligó a toda esa horda fascista a tener que escoger entre sus trabajos en el sector privado o seguir como profesores. No siguieron en la enseñanza, era demasiado trabajo. Al año siguiente marché a Santa Coloma de Gramenet, institut La Bastida, donde pasé seis años de luchas y vivencias a tope con alumnado y profesorado. El año 1992 marché trasladado al institut Sant Josep de Calassanç (ahora Moises Broggi). Ahí estuve hasta el año 2010. Años muy convulsos, viendo como un gran instituto se hundía en la miseria por culpa de la combinación de tres factores: el rechazo a asumir los cambios de la ESO por parte de un sector del profesorado, la dejación de responsabilidades por parte de la administración pública a los avisos que le hacíamos y el asesinato por error de un alumno nuestro por parte de bandas callejeras. Una vez más, las víctimas eran los más desfavorecidos: el alumnado inmigrante. El instituto se convirtió en un gran parking de hijos e hijas de inmigrantes para que los políticos siguieran hablando de la igualdad de oportunidades en el acceso a la educación pública. Aún recuerdo las palabras de un político catalán democratacristiano cuando me dijo: ¡cuántos extranjeros! y yo le repuse: No, Sr Duran, son catalanes. De esos años me llevo muchas amistades y dos recuerdos: la aparición por sorpresa de los alumnos de mi tutoría en el juzgado el día que me casé y el asesinato de Ronny por una banda latina. El año 2010 me trasladé al instituto Montserrat, aquí dejé de ser un educador de calle y volví a ser profesor de inglés: ¡qué lujo! Muchas veces os he dicho que yo soy el que debería pagar por estar entre vosotros y vosotras.

A lo largo de los años, me he enfrentado a denuncias de padres por haber organizado charlas LGTBI, a críticas de compañeros por haberlos denunciado a inspección y no querer ser corporativista, a la falsa denuncia de racista de un alumno por el simple hecho de haberle suspendido, a la administración educativa por negarme a rellenar impresos ridículos que no ayudaban a la mejora del sistema educativo. Siempre he trabajado para que tengáis una educación que merezca ese nombre. He rechazado la posibilidad de ser inspector, porque ello me alejaba de lo mejor de nuestra profesión: vosotros y vosotras. He aprendido mucho de todos y eso es lo que más voy a echar en falta. Os he tratado como adultos, aunque algunos no os lo creáis. Juntos hemos trabajado en inglés los derechos humanos, la convivencia, la crisis de las personas refugiadas y la igualdad entre mujeres y hombres porque tal y como siempre os he repetido, el mundo está en vuestras manos, la libertad no es una mercancía y tenéis que mejorarlo, nosotros no hemos sabido hacerlo mejor.

A todos y todas os tengo que dar las gracias por muchas cosas: lo que me habéis aportado, los compromisos compartidos y las ganas para paliar la falta de recursos, por los buenos y malos ratos vividos.

Empecé siendo el 'guindi' de Santa Coloma ('profe, eres delgado y cuando te enfadas picas como una guindilla') a simplemente 'el Regojo' a pesar de que cada año me he presentado como José Luis. Nunca me he movido por la proximidad del centro de trabajo ni por salir unos minutos antes, y eso a la larga se agradece. Disfrutas cada día de aquello a lo que dedicas más horas de tu vida.

Me ha llegado la hora de pasar el testigo a compañeras y compañeros más jóvenes. Lo hago encantado porque los cambios generalmente van acompañados de una mejora. Solo un consejo a los compañeros y compañeras que lean esta misiva: confiad en vuestro alumnado, vuestro ejemplo diario es la mejor lección que le podéis dar y enseñadle sus derechos para que germinen en ellos y ellas y sean críticos y comprueben que sin educación no hay transformación.

Un último apunte dedicado a mis alumnas: chicas, nuestro futuro está en vuestras manos. Los hombres hemos demostrado no saberlo hacer demasiado bien. Ahora es vuestro turno, confiad más en vosotras mismas.

Gracias por existir y ayudarme a existir. Buena suerte y buen verano. Os echaré de menos.

8 comentarios:

  1. Tinc la sort, José Luís, d’haver compartit molts moments d’aquesta trajectòria de vida. Segur que els valors que defenses trobaran altres espais per manifestar-los.

    ResponderEliminar
  2. Moltes gràcies, per tot... i bona sort.

    ResponderEliminar
  3. Simón González Oliveres10 de junio de 2018, 5:58

    Com a nou alumne que només em estat junt aqieaq últim any, crec que puc dir poc. Però a l'hora de llegir la teva historia, m'has captivat.

    El meu pensament és més de caire revolucionari, el meu cor i sentiments també ho són. Dit això, crec que el sistema educatiu perdrà una persona importantissima.
    Moltes gragràcper omplir les teves clase de pensament critic.

    Un plaer haver-te conegut.
    Desitjo que hi hagi més educadors/es eom tu.

    ResponderEliminar
  4. Moltíssimes gràcies per tot i molta sort, ha estat un plaer haver-te conegut

    ResponderEliminar
  5. Un placer haberte conocido y un honor haber sido alumna tuya. Es cierto que dejas huella en tus alumnos (en mí la dejaste) y por eso me alegró muchísimo el reencuentro después de tantos años.
    Te deseo mucha suerte y una feliz vida.
    Un fuerte abrazo!

    ResponderEliminar
  6. És curiós Jose Luis com al principi haig de reconeixer que no et tenia molt idroletat, peró a mesura que et vaig coneixer més em vaig anar adonant de lo bona persona que ets i amb la teva história de lluita tant bonica sobretot per haver viscut els anys de la Transició, que devien ser molt dificils i per estar sempre implicat, ara et dic confia amb nosaltres et prometo que no arruinarem el llegat que gent com tu ens deixeu

    ResponderEliminar
  7. He de reconèixer que m'he quedat molt impactada amb aquesta carta. Només et vaig tenir com a professor aquest últim any i no era conssient de tota aquesta història derrre.

    Vist així escrit, l'última classe va ser molt més que només debatre sobre una peli. Tot el procés fet aquest últim curs i totes les reflexions directes i indirectes que ens has fet fer estic segura que m'ajudarán a fer un pas més.

    Moltes gràcies, ara m'agradaria haver-te pogut tenir més anys com a professor i també desitjo que hi hagi més professors i professores com tu.

    Tinc ganes de veure què podem fer amb aquest món que ens queda.

    ResponderEliminar